Feia prop de quatre dècades que l’Estat no podia ensenyar un Os d’Or. Dels més de 70 guardons majors de la Berlinale, només un grapat pertanyen a produccions espanyoles; i el darrer se l’ha quedat el Segrià. Alcarràs, de Carla Simón, és el blasó d’un cinema català que, en el darrer curs, no fa més que brillar: el gandiloqüent Albert Serra, sense anar més lluny, es va guanyar Cannes amb la seva recent Pacifiction, després d’aconseguir el Premi Especial del Jurat a la secció Un Certáin Regard el 2019 amb Liberté. La gran qualitat del producte, però, por enganyar l’ull, tal com apunta el president de l’associació Productors Audiovisuals de Catalunya, David Ciurana. “Estem reprenent moltes produccions que es van frenar durant la pandèmia”, explica el representant patronal, tot apuntant cap a una realitat industrial molt més humil: d’aportar prop de la meitat del total de la producció de l’Estat a principis de la dècada dels 2010, el cinema català ara ha caigut d’un terç.
Si bé Ciurana subratlla que el sector està lluny de recuperar-se de la covid, el cop ja venia d’abans. La dada l’aporta un estudi de la mateixa patronal en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra: el cinema català va representar el 2021 un 30% de la producció del conjunt de l’Estat espanyol, uns 18 punts menys que l’any 2010, quan fregava el 50% del total. L’informe constata, a més, que la pandèmia va truncar una bona tendència acumulada entre 2017 i 2019, quan la creació cinematogràfica al país va accelerar fis un dels seus nivells més alts des de la crisi financera. Amb tot, el darrer exercici, tot i la represa de projectes cancel·lats l’any anterior, les empreses del país van participar en poc més de 80 produccions de les més de 270 que es van estrenar a l’Estat espanyol.
La davallada en només una dècada té, segons el president del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya Miquel Rutllant, un nom: infraestructures. Des de l’agrupació sectorial fa temps que avisen d’una elevada concentració d’espais de rodatge, principalment platós, a Madrid, cosa que ha atret especialment les grans produccions –i amb elles tots els seus serveis, així com bona part del talent– cap al centre de la península. “Per aquest motiu –lamenta Rutllant– hi ha una sèrie de produccions que no s’estan fent aquí”. El president apunta que Catalunya té “tots els ingredients necessaris per a l’audiovisual modern”, amb un brillant ecosistema tecnològic i afinitats amb altres verticals, com ara el sector dels videojoc. Tot i això, la “clara mancança” infraestructural ens deixa substancialment per darrere d’un principal competidor espanyol que, reconeixen des del sector, “lluita amb les nostres mateixes armes”.
Des d’una altra de les principals associacions del sector, PROA, comparteixen la reclamació de Rutllant, si bé apunten que la primera inversió que s’ha de fer és en atreure produccions “per pagar el talent”. El president de l’entitat, Jordi Oliva, concedeix que “hi ha socis que, amb millors infraestructures a casa nostra, no haurien de treballar fora”, però és la creació la que ha de rebre el primer impuls. En aquest sentit, la demanda de PROA apunta directament cap al sector públic. Oliva confirma “converses amb diversos partits”, així com amb el consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, per acordar un augment de la partida dedicada a la producció audiovisual del país als pròxims pressupostos. L’associació lamenta, de fet, que la manca de recursos ja ha fet perdre alguns títols rellevants en el darrer exercici. Posa com exemple la recent Mediterráneo, de Marcel Barrera, que “es podria haver fet en català, però qui va posar més diners va ser una TV espanyola que va exigir que es fes en castellà”. “Si volen que hi hagi més Alcarràs, la Corporació ha de tenir diners per invertir-hi”, sosté Oliva.
Rutllant apunta, però, que Catalunya no compta amb totes les eines que altres territoris de l’Estat tenen per fer-se més atractives per a la producció audiovisual. Biscaia, posa per exemple, ofereix grans deduccions fiscals a la producció al territori –fins al 70% si el títol és en euskera, o al 60% en altres casos–, una mesura que està fora de les competències de la generalitat. Les autonomies, així, lliuren una “lluita aferrissada” per aterrar pel·lícules i sèries, i l’armament de Catalunya, explica el Clúster, és “el talent i la capacitat empresarial”.
Les Tres Xemeneies i un cinema de país
El remei a les mancances infraestructurals de la Catalunya audiovisual, des del punt de vista de les administracions del país, serà la Catalunya Media City. Amb una inversió de 400 milions d’euros, el departament de Cultura, mitjançant l’ICEC i amb la col·laboració del CAC, convertirà l’antiga fàbrica de les Tres Xemeneies, a Sant Adrià del Besós, en un “centre de recerca, producció i innovació amb voluntat de servir les productores”, en paraules de la consellera Natàlia Garriga. Segons les dades del Govern, ja s’hi han compromès fins a 80 empreses, i estarà actiu a partir del 2030. La inversió, coincideixen les fonts consultades, demostra que l’audiovisual és “un sector de país”, i acompanya, recorda Ciurana, una millora del pressupost de l’Institut per al foment del sector, així com altres ajudes complementàries.
El projecte del Media City és la joia de la corona del nou audiovisual, però no és l’únic desenvolupament en curs. El mateix Rutllant subratlla iniciatives com l’impuls de la producció de l’audiovisual immersiu a Palo Alto per part de l’Ajuntament de Barcelona, o l’ampliació del Parc Audiovisual, a l’antic Hospital del Tòrax de Terrassa, que afegirà al centre uns 2.500 metres quadrats de platós. Des del sector, però, plantegen una reserva: qui se’n podrà beneficiar? “No volem que es creïn infraestructures que només puguin fer servir grans multinacionals i nosaltres actuem per elles”, avisa Ciurana. Les entitats rebutgen, així, un model hipercefàlic en què només els més grans puguin crear i teixit del país es converteixi en “un servei per als operadors” sense capacitat de generar títols propis.
Des de PROA insisteixen a no posar tots els ous en la cistella dels hubs físics. Tot i que aprecien la iniciativa, exigeixen que aquesta inversió “no desvesteixi cap altre sant”. Oliva, en aquest sentit, insisteix en un millor finançament per a la corporació catalana, tot reclamant donar capacitat a TV3 per atreure i promocionar la producció externa feta a Catalunya. “No ho posem tot en el hub i que la Corpo no pugui comprar títols d’aquí”, reitera el president.
La llei audiovisual, oportunitat i obstacle
La recent aprovació de la llei de Comunicació Audiovisual de l’Estat, una de les primeres normes tirades endavant sense el consens de l’executiu –Unides Podem no va donar el seu sí– va provocar importants protestes entre les productores catalanes. La nova definició de productor audiovisual independent obre la porta a finançar amb diners públics títols impulsats per grans plataformes o canals de televisió –com Netflix o Mediapro–. Les obligacions d’inversió en producció local i en llengües cooficials, que a altres països com a França, estan al 20%, aquí s’han reduït fins al cinc. Facilita així l’accés a la indústria de l’Estat als gegants del sector, però dificulta encara més el finançament de cinema i sèries del territori i en llengües que no siguin el castellà.
Es tracta, en paraules de Rutllant, d’un plantejament “més industrial que no pas cultural”. L’alternativa, la futura llei del cinema, en què les empreses lluiten per una definició “més restrictiva i realista” del que és un productor independent, per evitar que el finançament i els ajuts públics marxin cap a productes de les grans televisions i plataformes de l’Estat i l’estranger. Des del Clúster, però, demanen que el marc normatiu final aglutini totes dues perspectives, la industrial i la cultural. “Calen plans per desenvolupar el sector, però també invertir des de les administracions, subvencions i una millora de la fiscalitat”, resumeix el seu president.
