PSUC, Iniciativa per Catalunya (IC), Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), ICV-EUiA, Catalunya Sí que es Pot, En Comú-Podem i ara, Comuns Sumar. Amb les sigles que sigui, roig, verd o lila, l’espai ideològic de l’esquerra ecologista no independentista ha fiat històricament la seva supervivència política i orgànica al fet de ser el complement institucional necessari del PSC per arrodonir majories tant a la Generalitat com en molts ajuntaments. Amb l’excepció de la Gàl·lia del Prat de Llobregat i dels 8 anys d’alcaldia d’Ada Colau a Barcelona, en què els Comuns han fet el sorpasso als socialistes i els han convertit a ells en crossa, l’espai ideològic que el moviment del 15M va refundar ha estat sempre sotmès a la voluntat de l’aritmètica electoral del PSC.
Del 1980 al 2003, l’aritmètica els deixa fora de joc
Aquest espai ideològic va arrencar a les eleccions al Parlament de 1980 amb un PSUC fort, 25 escons davant dels 33 del PSC, però amb una CiU de Jordi Pujol que va obtenir 43 diputats que va sumar els 14 escons d’ERC i els 18 de Centristes de Catalunya-UCD. A les pròximes eleccions, el PSUC va caure a 6 escons i el PSC va absorbir part dels votants, fins als 41 escons. Però els 72 diputats de CiU condemnaven aquella hipotètica aliança per l’esquerra a esperar a la banqueta. I l’any 1988 és el primer any electoral d’Iniciativa per Catalunya, que va absorbir part de la vida orgànica i la militància del PSUC. El seu cap de llista era Rafael Ribó i ho seria durant quatre eleccions.
Aquella confluència només va aconseguir remuntar mínimament la caiguda de 1984 i la nova formació, nascuda el 23 de febrer de 1987, obtenia 9 escons. IC sumava el Partit Comunista, el PSUC i també Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres (ENE). El nou partit naixia amb la intenció de recompondre l’espai comunista català, tocat de mort per la crisi interna i electoral de principis dels vuitanta, però també buscava construir una aliança programàtica de les esquerres i obrir-se cap als nous moviments socials. De fet, aquest és encara l’objectiu dels Comuns l’any 2024.
Coalició electoral amb el PSC el 1999
Però el 1992 IC va perdre dos escons i el 1995, ja sumant els Verds, va passar a 11. Aquesta vegada, l’aritmètica tampoc no acompanyava aquella “aliança programàtica de les esquerres”, com tampoc amb l’última campanya de Rafael Ribó el 1999, en què ICV va fer una operació política un punt estranya. Es va presentar a la demarcació de Barcelona i va obtenir 3 escons, i en coalició amb el PSC a Girona, Lleida i Tarragona, on va obtenir en total 2 escons més. En aquelles eleccions, EUiA no va aconseguir representació. Tot i la desfeta electoral, el candidat del PSC, l’exalcalde de Barcelona Pasqual Maragall, havia aconseguit 50 diputats. L’ascens del PSC era, de fet, la gran pista d’enlairament per a ICV, que quatre anys després es convertiria en força decisiva per trencar el regnat de CiU.
2003: el Pacte del Tinell i la institucionalització d’ICV
La sort dels ecosocialistes, amb Joan Saura de cap de cartell, canvia alhora que la del PSC i la d’ERC. El 2003, Pasqual Maragall aconsegueix 42 escons i ICV es recupera i en treu 9. CiU, amb Artur Mas, havia obtingut 46 escons i era el guanyador, però l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira va prendre la decisió estratègica d’investir el candidat del PSC i apostar per un “govern catalanista i d’esquerres”. Ara els republicans prioritzaven l’eix social i barraven el pas a un nou govern sobiranista, que hauria estat el primer de l’era post-Pujol. ICV-EUiA tocava per primera vegada poder institucional a la Generalitat -el PSUC primer, i després ICV, només tenien l’alcaldia del Prat de Llobregat des de l’any 1982- amb aquest tripartit.
L’any 2006, noves eleccions i nou candidat del PSC. José Montilla, Carod i Saura eren els caps de cartell de tres partits que, a l’avançada, es presentaven a les eleccions amb la voluntat de reeditar un pacte a tres bandes. PSC i ERC perdien diputats, però ICV en guanyava 3 i tots sumaven 70 escons, majoria absoluta per tornar a apartar de la Generalitat el guanyador, CiU. De fet, CiU i ERC sumaven també majoria absoluta amb 69 escons, però els republicans van reeditar l’acord amb el PSC i ICV. Els ecosocialistes estarien així quatre anys més a la Generalitat. Fins que el 2010, el desgast dels dos governs va castigar tots tres socis. El PSC va estimbar-se i va quedar en 28 escons, ERC va passar de 21 a 10 i ICV en va perdre 2 i a igualar els republicans. La suma era ara impossible. Ni tripartit ni cap executiu que donés continuïtat institucional als ecosocialistes, que havien presentat Joan Herrera de cap de cartell. Els republicans, però, van continuar la seva particular croada contra el guanyador de les eleccions i van votar en contra de la investidura d’Artur Mas, que va ser president gràcies a l’abstenció del PSC encapçalat per Montilla. I per primera vegada, ICV es desmarcava del PSC i també votava en contra del candidat de CiU.
Dos anys després, Mas va haver d’avançar les eleccions i ICV va pujar a 13 escons, insuficients per constituir una majoria alternativa a 71 escons del sobiranisme, que iniciava el camí de l’anomenat ‘procés’. I es va arribar al 2015, quan ERC i CDC van concórrer plegades a les eleccions i ICV es va presentar sota les sigles Catalunya Sí que Es Pot, aprofitant la força que havia tingut l’entorn ideològic de Barcelona en Comú, que havia aconseguit l’alcaldia de Barcelona amb Ada Colau. Amb Lluís Rabell -ara al PSC- al capdavant, aquesta confluència integrada per ICV, EUiA, Podem i Equo perdia dos escons i es quedava en 11.
Però aquest partit afrontaria greus tensions internes a causa del posicionament que havia de prendre un partit pretesament sobiranista davant les lleis del referèndum del Parlament. La coalició d’esquerres arribava dividida, però amb disciplina de vot, a la votació de les normes que havien d’emparar l’1-O, i mentre que dirigents com Rabell i Coscubiela es negaven a avalar la llei, altres diputats defensaven que s’havien de diferenciar de PP, C’s i PSC. Finalment, els diputats de Catalunya Sí Que Es Pot es van abstenir en la llei del referèndum i van votar en contra de la llei de transitorietat jurídica. Prèviament, durant el debat, els diputats Albano-Dante Fachín, Joan Josep Nuet, Joan Giner i Àngels Martínez Castells abandonaven l’hemicicle en protesta per l’actitud del seu propi grup, que no els va deixar intervenir per evitar que expressessin el seu acord amb l’1-O, malgrat que hi havia un acord per mostrar la pluralitat dins de CSQP.
A les eleccions del 155, CSQP s’havia desintegrat i aquella confluència d’esquerra no independentista es presentava sota les sigles de Catalunya en Comú Podem, amb Xavier Domènech al capdavant. Encara obtindria pitjors resultats i cauria als 8 escons. Durant el procés per investir president, ja amb exiliats i presos polítics, els Comuns van votar en contra de tots els candidats independentistes. I a mitja legislatura, el 2019 ICV es va dissoldre i el 100% de la militància ecosocialista va passar a Catalunya en Comú.
2021: ERC s’obre a sumar els Comuns
L’any 2021, el PSC guanyava les eleccions en vots, però empatava en escons amb ERC. Novament, els Comuns estaven aparentment fora de la institucionalitat de la Generalitat si depenien dels socialistes. Però la Via Àmplia de Pere Aragonès els cridava a sumar-se al projecte republicà, això sí, empassant-se Junts per Catalunya. Una aritmètica impossible per als Comuns que, això no obstant, dos anys abans havien acceptat els vots a Barcelona de la dreta de Manuel Valls per conservar l’alcaldia, i dos anys després participarien en una operació d’Estat amb el PP i el PSOE per impedir un govern independentista a la capital del país. Amb tot, els Comuns facilitaven l’aprovació dels primers comptes de Pere Aragonès (2022) amb una abstenció, per compensar el no de la CUP.
Els pressupostos del 2023, ja sense Junts al Govern, es van aprovar amb els vots del PSC i dels Comuns, i és amb els de 2024 quan, per primera vegada, el partit es rebel·la contra la seva pròpia història i canvia d’estratègia. Es desmarca del bloc tripartit i, tomba els comptes a Pere Aragonès -també a Barcelona els de Collboni- i precipita unes eleccions avançades el 12-M. El Hard Rock és l’argument oficial, però els Comuns aposten per deixar de ser, encara que sigui temporalment, la crossa del PSC i intentar tenir més força al Parlament per poder condicionar les majories. Per primera vegada, i amb Ada Colau com a cap de l’estratègia, els Comuns confronten amb els seus socis de tota la vida.
El 12-M, Comuns Sumar es presenten amb Jéssica Albiach -Ada Colau hauria rebutjat ser cap de cartell al Parlament- i amb l’aposta de millorar els 8 escons per tenir la clau de la governabilitat. Les opcions institucionals del partit lila passen per perquè Salvador Illa sigui president, amb una aritmètica que, molt probablement, necessitaria algun altre soci més. En tot cas, el 12-M validarà o censurarà l’acte de rebel·lia dels Comuns.
