El darrer escàndol a l’entorn del PSOE no és un mos fàcil d’engolir. Ni tan sols per a la boca de rap de Pedro Sánchez. Els àudios gravats per la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil impliquen greument en diversos delictes el fins fa poc secretari d’Organització del partit –el segon càrrec en poder efectiu–, després de les caigudes de José Luis Ábalos, exministre de Foment, i del seu assessor, Koldo García.
Cerdán no ha estat només durant els darrers anys el puntal del PSOE, sinó que també va ser el responsable de la recollida d’avals de Pedro Sánchez el 2017, quan l’actual secretari general del partit competia pel càrrec amb Susana Díaz i Patxi López, que ara deuen estar removent-se amb ira en les cendres de l’oblit.
La complicitat entre Cerdán i Sánchez era absoluta. No debades l’actual president el va enviar a Waterloo amb la delicada missió de convèncer Carles Puigdemont perquè Junts li prestara el suport parlamentari que necessitava per a ser investit president.
És difícil creure a aquestes alçades de la pèrdua de la innocència que Cerdán, Ábalos i García actuaven com una tríada perversa aïllada. El modus operandi del trio necessitava de moltes més complicitats, tant al partit com al govern de l’Estat. També és inversemblant considerar que Pedro Sánchez no en sabia res. En tot cas, la Unitat Operativa de la Guàrdia Civil va requisar més de 30.000 arxius informàtics en l’escorcoll del domicili de Koldo García el febrer de 2024. Això, més les gravacions telefòniques que els seus agents van desplegar des del començament cas, dona una idea de les filtracions que encara es poden desgranar. No es pot descartar cap nom en la trama delictiva.
Pedro Sánchez ja havia anat arrossegant el seu govern durant els darrers mesos amb penes i treballs. Per molta que siga l’habilitat que puga definir el líder socialista, ni ell ha estat capaç últimament de combinar a benefici propi els interessos tant confrontats de Podem, Junts, Sumar o Esquerra. La destitució de Santos Cerdán –disfressada, com sol passar, de dimissió– ha situat l’executiu socialista en un punt crític dramàtic.
El president del govern de l’Estat pot encabotar-se tant com vulga a mantenir-se en el càrrec. Pedro Sánchez pot considerar igualment que l’actualitat flueix molt ràpida en aquesta era i que aviat nous escàndols taparan aquest darrer. Tot és possible, sí, però el que resulta d’allò més segur és que el seu govern ja no governa. Només improvisa. I que a partir d’ara els acords per tancar qüestions crucials que, per exemple, afecten l’economia seran molt més improbables.
Sánchez ja es pot acomiadar, per exemple, d’aprovar al Congrés la reducció de jornada laboral. A l’oposició inicial de Junts per Catalunya cal sumar ara el sentit de l’oportunitat de Podem. Els seus cinc diputats –que cal restar dels 33 de Sumar– ja han manifestat que ni tan sols accepten reunir-se amb Pedro Sánchez per abordar la crisi que s’ha derivat de la filtració dels àudios de Santos Cerdán i José Luis Ábalos.
Pedro Sánchez proclama que ell continua i que manté inalterable la intenció d’exhaurir la legislatura. Políticament, s’entén l’obcecació, encara que implique fugir de qualsevol responsabilitat –per activa o per passiva– derivada dels més que presumptes delictes del seu equip de confiança. És una qüestió de supervivència, perquè convocar eleccions ara comportaria acceptar la pròpia incompetència –o pitjor encara, la corrupció del seu partit– i regalar un gran resultat al PP i a VOX. Mantenir la legislatura és una decisió carregada d’incertesa, però almenys en el pitjor dels casos ajorna la trompada electoral.
Com que els votants d’esquerres han assumit que qualsevol barbaritat que facen “els seus” és millor que cedir el pas a la dreta i l’extrema dreta espanyoles –valga la redundància–, Sánchez pot resistir la crema de Sagunt i la destrucció de Cartago, a canvi de mantenir el seu govern en hibernació permanent. Aquest és exactament el problema. Com pot aplicar el programa econòmic que ha pactat amb els seus socis parlamentaris estables –Sumar, Podem i Esquerra Republicana– si la reacció ara de Podem encara dificulta més el rebuig acumulat de Junts? Quina política econòmica pot impulsar un govern pinçat entre les exigències dels seus socis i les reticències o el rebuig dels partits que li presten suport parlamentari? Tot això, salpebrat amb un nou escàndol setmanal.
La darreríssima crisi del PSOE complica molt encara més aquest joc de desequilibris. Tant, que és del tot temerari pensar en l’aplicació de cap programa econòmic mínimament estructurat d’ací a final de legislatura. No hi ha política econòmica que aguante els embats i les inestabilitats del govern de Pedro Sánchez. Considerant el sentit de les mesures que ha estat prenent el govern socialista, bona part de la patronal espanyola –gran, petita i mitjana– celebrarà la nova esterilitat i segurament pensarà que la millor política que pot aplicar el govern actual és no fer-ne cap.
Paradoxalment, com menys política fa el govern de Pedro Sánchez, millors són els indicadors econòmics. Podria ser al remat que, segons com i per a què, més val deixar que l’economia faça camí tota sola.
