Fa uns anys, el grup Ametller – propietari, entre d’altres, dels supermercats Ametller Origen, però també d’explotacions agroalimentàries i plantes de processat d’aliments de diverses categories – va desenvolupar el seu full de ruta detallat cap a la descarbonització total. Malgrat que Ametller és una empresa avançada en el que ara anomenem ESG (medi ambient, impacte social i bona governança), tampoc està fent res romàntic ni voluntarista: les institucions europees obliguen les empreses a elaborar plans de descarbonització detallats, la qual cosa requereix estudis molt complexos sobre tota la cadena de valor de cada empresa, incloent els proveïdors i la logística. Després del probablement elevat cost i hores dedicades a analitzar una cadena de valor tan complexa com la d’un supermercat, que involucra centenars de proveïdors d’arreu del món, Ametller va disposar d’una foto precisa de les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle i va poder avaluar diverses alternatives, diversos camins per arribar fins a zero.
L’empresa va considerar particularment atractiva l’opció d’incrementar el grau d’integració dels seus processos, i per a tal finalitat es va posar a treballar en un projecte que han anomenat Agroparc. Es tracta de disposar, en una mateixa àrea, de diverses activitats que pertanyen a diferents nivells de la cadena de valor alimentària: terrenys dedicats al cultiu de fruites i hortalisses, animals, processat d’aliments – des del més senzill, com el triatge, neteja i envasat secundari de fruites; fins al més complex, com elaborar plats precuinats o iogurts. Tot plegat seguit d’emmagatzematge, logística i fins i tot la seva pròpia botiga, que es sumaria a la xarxa existent de botigues repartides pel territori on arribarien aquests productes. L’Agroparc també disposaria de generació energètica a partir de fonts renovables, i en concentrar a un mateix espai els diversos punts de la cadena de valor, evitaria l’habitual transport entre cadascun dels intermediaris, que té molta rellevància al total d’emissions de CO2 dels productes que arriben als nostres supermercats. Aquest és un projecte que a priori té tots els ingredients per considerar-lo exemplar des del punt de vista ambiental: evita transports innecessaris, fa ús d’energies renovables, evita importacions de productes d’arreu del món – que, si són alimentaris, degut a les dates de caducitat curtes, implica trajectes en avió en molts casos… I contribueix clarament al que podríem qualificar de sobirania alimentària: que tot allò que mengem els catalans estigui cultivat i processat a Catalunya. També, per aquest grau d’exemplaritat i contribució a la sostenibilitat, el projecte tenia accés als fons europeus Next Generation que en teoria serveixen exactament per això.
Totes aquestes virtuts no sembla que hagin estat suficients per satisfer a Unió de Pagesos, que com és habitual cada vegada que algun català o catalana té la iniciativa de fer alguna cosa, tirar endavant algun projecte, s’han esforçat de valent per fer-lo descarrilar. I, de nou, l’eina triada – és ja tot un clàssic – és la impugnació del POUM, el pla urbanístic que es requereix modificar per acomodar el projecte. Si els lectors teniu un déja vu, no és cosa vostra: és exactament el que va passar amb el projecte de la fàbrica de bateries que la multinacional coreana Lotte tenia previst instal·lar a Mont-Roig del Camp. En realitat, és evident que la bajanada de la sobirania alimentària és tan sols un pretext de cara a la galeria: enfonsar el projecte de Lotte a Mont-Roig no es deu a aquesta raó, perquè als terrenys hi ha una pineda (algú ha vist plantar enciams als peus dels pins mediterranis?) i amb prou feines van poder clavar l’arada per fer-se la foto reivindicativa. Tampoc, per raons òbvies, es pot esgrimir l’argument de sobirania
alimentària per frenar el projecte d’Ametller. Però no seria admissible dir que es dediquen a aprofitar una mala i excessiva regulació urbanística, que no diferencia entre els directament afectats (propietaris, inquilins, veïns) d’aquells qui utilitzen les impugnacions com a arma política o per interessos espuris. La peça necessària per acabar d’encaixar el trencaclosques és la connivència política, que està ben lligada: ens faltarien dits a les mans per comptar els Consellers d’Agricultura, Directors Generals i altres alts càrrecs que han estat autèntics titelles d’aquesta organització i aquesta línia de pensament.
Com en el cas de Lotte, es complica el futur del projecte d’Ametller: la resolució judicial arribarà massa tard per poder aprofitar els fons Next Generation. No sabem si aquests projectes, i totes les altres iniciatives difuntes pels atacs sicilians d’Unió de Pagesos, poden arribar a tenir rendibilitat de la inversió sense l’ajuda dels Next Generation – probablement la majoria no, atès que d’això anaven aquests fons: de possibilitar apostes sostenibles de gran ambició, que no es feien per no tenir sentit econòmic, malgrat ser excel·lents en el terreny de la cura del medi ambient. I què en traiem, de tot plegat, els ciutadans en general? Ens beneficia més tenir una fàbrica de bateries i un parc agrari sostenible o tenir camps de conreus podrits que no s’han recol·lectat, un cop cobrada la subvenció de la PAC i abocats els purins?
