Alberto Núñez Feijóo ha decretat que l’any que ve serà “el del canvi” i ha profetitzat, una vegada més –i en val mil–, que el 2006 serà la tomba del sanchisme. Enhorabona! Segons el cap de l’oposició, ens governa un mort, però en aquestes èpoques distòpiques menystenir la vitalitat dels zombis és un error de principiant.
El líder del PP necessita un equip d’assessors en comunicació corporativa immens, perquè cada dia perpetra una aparició o dues davant els mitjans de comunicació, que el segueixen pertot com a Vicent Ferrer, el profeta de l’Apocalipsi. També és cert, però, que com que Feijóo sempre toca les mateixes notes amb les mateixes trompetes, els ideòlegs de guàrdia li deuen fer descompte abans.
Abans la dreta de qualsevol lloc civilitzat del món combatia l’esquerra amb dades econòmiques. És allò que es va dir durant dècades a l’Europa de la postguerra: els conservadors generaven la riquesa perquè després els socialistes la redistribuïren. Els uns feien de formiga i els altres de xitxarra. Aquesta fórmula –diuen també– va permetre l’èxit de l’Estat del benestar del bloc occidental durant anys i anys.
Abans, per tant, es parlava de coses serioses sobre realitats serioses. La paradoxa actual és que l’economia ha deixat de fer de llei de la gravetat i allò que en teoria atrau les masses i els mou el vot no és allò que els afecta la butxaca. Feijóo s’ha cregut que aquesta és la seua fortalesa. Potser. Però el líder del PP també té debilitats. Si només fa de salfumant de Sánchez, a qui li agrada beure salfumant?
Mentre el cap de la dita oposició –més ben dita que mai, perquè només sap oposar-se– retrau al president del govern espanyol que dirigeix una banda de corruptes i d’assetjadors sexuals, l’economia –els grans indicadors econòmiques– van millor que mai.
A Espanya la inflació està controlada, es generen llocs de treball, l’atur retrocedeix i les grans xifres la converteixen en l’excepció europea. Per acabar de reblar tant d’encert governatiu, segons sembla involuntari, la borsa espanyola ha viscut un any d’èxits i rècords de l’Íbex 35, i ha esdevingut –per a sorpresa d’incrèduls– un dels més rendibles del món, com proclamen informes dignes de tot crèdit.
Si José María Aznar –que era el president més unflat– haguera aconseguit xifres semblants, no hauria cabut per la porta de la Moncloa i no l’hauria pogut aguantar ni Jorge Fernández Díaz, tan acostumat a les unflades pròpies.
Les dificultats de l’economia espanyola –de les economies peninsulars– són unes altres. Problemes de competitivitat, de productivitat, de model econòmic fràgil i desequilibrat, de sous raquítics… Totes aquestes tares són sistèmiques, no les sap abordar ni resoldre ningú. I s’agreugen amb les que comencen a fer forat en un continent en decadència, sense liderats conjunts que siguen d’agrair, amb una crisi immigratòria que crispa les societats occidentals i amb agreujants addicionals externs tan seriosos com la posició de privilegi de la Xina, l’agressivitat militar no continguda de Vladímir Putin i la comercial desbocada de Donald Trump.
Pedro Sánchez haurà de carregar amb tot això el 2026. Afirma Alberto Núñez Feijóo proclama que serà el darrer any, la ranera del sanchisme. Ves a saber. En tot cas, per si tinguera raó, estaria bé que ell explicara com milloraran, no la corrupció ni els assetjaments sexuals interns, perquè el PP no és model a imitar en aquestes xacres, sinó els problemes que no resolen ni els descens de l’atur ni els beneficis de l’Íbex 35.
