La campanya d’Alhora és, si no una altra cosa, la més divergent que s’ha vist en l’experiència recent dels comicis catalans. Poques vegades es veurà a un míting dels grans partits conversar sobre el berenar dels vianants, o deixar el micròfon als assistents perquè preguntin -critiquin, qüestionin- els candidats. Jordi Graupera i Clara Ponsatí recorren a una difusió, com a mínim, poc convencional per lluitar contra unes enquestes que són poc favorables. Un dels crits de guerra del projecte, “independència i bon govern”, té un fonament encara més profund. “Cal fer la revolució material i l’espiritual; són la mateixa revolució”, reflexiona Graupera davant la facultat de Filosofia de la URL a Sarrià. L’acadèmic, cofundador i candidat del nou partit, rep Món Economia a un banc per xerrar a l’aire lliure de les múltiples tanques que ha de saltar un procés d’alliberament nacional català que fa anys que no avança. El salt l’ha de fer, a parer dels impulsors, una societat civil que va més ràpid i funciona millor que els seus partits: “Per fer la independència, per governar el país, necessitem el talent de la dreta i el talent de l’esquerra“.
La màxima de la campanya d’Alhora és que la millor política a fer a Catalunya és aquella que xoca amb l’Estat. Com és la política econòmica que ho fa?
Si hom es pregunta honestament què necessita Catalunya en cada àmbit, la millor resposta acaba generant tensió amb l’Estat. El conflicte no és la prova del cotó d’una bona política, però això passa. Per exemple, una de les nostres màximes és acabar amb el monocultiu turístic. El monocultiu turístic té moltes potes, però una d’elles és que el sector financer de Catalunya està darrere de grans operacions de reconversió de terrenys en zones turístiques –ho vam veure amb Port Aventura fa dècades, ho veiem amb el Hard Rock ara mateix–. CaixaBank, principalment; però també un seguit d’inversors, els lobbies de l’economia catalana que estan en connivència amb l’Estat. Són la mena de “burgesia catalana” que fa moltes generacions que s’ha venut als interessos espanyols a canvi d’explotar lliurement els recursos del país. S’ha de dir prou al lobby turístic que té capturada la classe política catalana, i a les maniobres de La Caixa per revalorar uns terrenys a Tarragona sense cap valor. Això sol ja fa entrar en conflicte amb l’Estat, perquè La Caixa és un instrument de dominació de la població dirigit per l’Estat, com es va veure el 2017. Dir això ja és una manera de confrontar els poders fàctics de Catalunya, que sempre estan al servei de l’Estat.
Posa l’exemple de CaixaBank pel cas Hard Rock, però no és l’única Ibex que controla estructures estratègiques del país. Es repeteix aquest fenomen al conjunt de l’economia catalana?
Al conjunt és una afirmació molt agregada, difícil de justificar. Però l’exemple de les energètiques és vàlid. Un dels principals fracassos de la política catalana en els darrers 15 o 20 anys és la implantació de renovables. Som a la cua d’Espanya, que és un escàndol, i a la cua d’Europa. Les renovables tenen dues característiques: la primera, que són més barates. Però la segona, que són fàcilment descentralitzables. I això trenca el monopoli de les elèctriques sobre la distribució i el consum elèctric a Catalunya. Idealment, podem imaginar un món en el qual els edificis tenen plaques amb un excedent d’energia que passa a la xarxa. Un mercat energètic descentralitzat és la utopia que ens permeten imaginar les renovables. La Generalitat, governada per Junts o CiU; o per ERC amb el suport del PSC, mai ha volgut fer un desplegament seriós d’aquestes energies, perquè això genera conflicte amb les elèctriques, amb els poders fàctics que tenen els nostres polítics capturats.
Aquesta fricció no és tant política, amb l’Estat, com material, amb les empreses, que operen amb aquella infraestructura que controlen. L’exemple d’E-Distribución amb l’autoconsum és clar. Com se soluciona un conflicte com aquest, que és de propietat?
Les grans empreses a Espanya no existeixen. Són sempre capitalisme d’amiguets, portes giratòries. Quants polítics dels darrers 25 anys que ocupaven un lloc de poder mentre negaven l’emergència climàtica han acabat als seus consells d’administració? Incomptables. La idea que a Espanya existeix un lliure mercat que premia empreses fins a convertir-les en multinacionals és una gran farsa. Les úniques empreses espanyoles que esdevenen multinacionals són les que tenen el favor de l’Estat. Això provoca un agenollament de tots els sectors, fins a convertir els menys productius en els més prominents; i els més productius acaben expulsats del teixit econòmic espanyol.
El domini històric d’Espanya sobre el mercat català hi ha imposat característiques similars; costa trobar una multinacional que, diguem-ne, és una empresa i és catalana.
Amb algunes excepcions. Això explica per què el teixit pime és tan important a Catalunya, tot i que és molt ineficient. El problema de la indústria catalana és que costa molt escalar. Calen grans empreses, perquè escalen costos, finançament, internacionalització, finançament exterior… Costa molt tenir-ne perquè, quan creixen, són fàcilment capturades pels lobbies. Per això tenir un gruix de petita i mitjana empresa ens permet resistir la dominació econòmica, com les barques de Dunkerque. De nou, hi ha excepcions. Existeixen empreses que fabriquen components intermedis de la indústria europea, molt potents en sectors com l’acer, la química, el biomèdic, el farmacèutic… El seu tret diferencial és que fan productes molt difícils de capturar pel regulador, a diferència de les elèctriques, transport, infraestructures o turisme, que són molt dependents de la regulació.
Posava cometes a la burgesia catalana. Necessita una Catalunya independent una burgesia pròpia?
Una Catalunya independent necessita que la possibilitat d’ascendir i descendir en l’ascensor social sigui molt fàcil. Que, quan passin 50 anys, les 100 persones més exitoses en l’empresa catalana no tinguin el mateix cognom que els d’un segle abans. Que les idees que funcionen arribin a dalt de tot, i que la gestió dolenta es castigui i caigui. Però és evident que els països que funcionen són els que tenen un comerç exterior fort, que tenen una capacitat productiva forta, que s’aguanten sobre el talent i no sobre els baixos salaris. Això vol dir que hi ha d’haver capacitat d’inversió, disponibilitat de capital i espais intel·lectual que permetin que les idees arribin a bon port i no acabin sempre en l’estadi de l’start-up. Que és on som ara: Catalunya és molt bona generant espai per a les emergents, però molt dolenta ajudant que escalin a empreses sòlides i durables.
El de la transferència tecnològica és un problema només administratiu? O té a veure també amb el mateix funcionament del teixit empresarial català? L’esperit de botiguer, en diuen.
Jo no crec que a Cataluya hi hagi esperit de botiguer en el sentit pejoratiu, una curtesa de mires que fa impossible el creixement. Al país hi ha 4.000 multinacional, gent preparadíssima que negocia cada dia contractes milionaris, que es desplacen a diverses ciutats del món… Ja els agradaria als nostres polítics tenir la capacitat negociadora que tenen els professionals catalans. Que això és un altre drama, que no hi ha transferència entre el talent dels móns privat i acadèmic i el de la política. Són molt pitjors negociadors els nostres polítics que no els nostres executius. Amb tot, no crec que hi hagi un problema de caràcter, soc molt poc essencialista en aquesta qüestió. De fet, si hi ha una tradició sobre la qual palanquejar-nos, és la del comerç. Els valors culturals, arquitectònics, artístics, literaris, filosòfics del país són de societat comercial.
El problema, doncs, és una barreja de temes. Tenim un problema administratiu; jo diria que a Catalunya hi ha 100.000 pàgines de regulacions; al País Basc n’hi ha 8.000. Una de les nostres obsessions és allò que els anglesos diuen one in, one out. Si tu afegeixes una regulació, n’elimines una altra. No podem acumular decrets i lleis cada any en una pila que crea tants matisos que facilita judicialitzar qualsevol inversió o creació empresarial. Això és urgent que s’acabi. Tenim un problema estructural de l’ocupació: unes universitats que funcionen molt bé en la seva branca més d’elit, però també crea molts llicenciats que després tenen moltes dificultats per aplicar els coneixements a un mercat que funcioni. Tenim un problema de monocultiu turístic, i durant molts anys també de la construcció, i això ha degradat el sector industrial. I tenim un problema molt gran d’accés al crèdit; d’accés als mecanismes financers. Això fa molt difícil l’escala, i també l’herència.
Ateses aquestes mancances de crèdit, i la composició del sistema bancari espanyol, ha de tenir el sector públic català un rol més gran?
És innegable que l’Institut Català de Finances en alguns dels processos industrials. En tots els països del món, els grans llançaments empresarials han tingut algun tipus de palanquejament públic. Però tampoc podem fer creure la gent que l’ICF ha de ser el proveïdor de finançament d’un rellançament industrial. El sector públic pot posar les inversions sobre la taula que facin possible que apareguin noves oportunitats. I fins i tot ho pot fer amb el privat: a les universitats catalanes, el finançament privat volta l’1,5%. És una ràtio molt baixa comparada amb els països nòrdics, que tenen molta intervenció estatal, però saben fer servir de manera intel·ligent els discursos privats per facilitar la transferència de coneixement. Aquí s’hi pot entrar. Però el gruix de la inversió no el pot fer l’ICF. Hi ha d’haver competitivitat, simplicitat, seguretat i previsibilitat. Aquestes són les potes que el Govern ha de garantir per fer les vides més fàcils de la gent que vol endegar processos empresarials.
Pateix perquè la reindustrialització catalana s’estigui fent, d’inici, amb capital internacional?
És molt bona notícia que es tornin a fer cotxes a la Zona Franca, després de la fugida de Nissan. Que el capital sigui llunyà o proper m’és indiferent. És positiu, de fet, que el nostre mix inversor estigui diversificat per continents, perquè dependre massa de les inversions europees et relliga geopolíticament. Em preocupa si és una tendència de colonització inversa d’inversions xinesos a Europa. Sud-coreans em preocupa menys, perquè el país té un dinamisme democràtic que ja em sembla bé. En el cas de la Xina, fem bé de mirar-ho. Ja hem vist el que passava a Grècia al port del Pireu, el que passa amb les inversions xineses al Port de Barcelona. No estic en contra d’aquesta relació amb la Xina, però no podem fer veure que no estem davant d’un sistema polític amb molts problemes. És feina dels empresaris cercar les inversions, és feina dels polítics evitar que hi hagi externalitats negatives.
En el cas de l’automòbil, més que per la qüestió geopolítica, el sector està preocupat pels avantatges d’escala de la Xina. Empreses del continent ja alerten d’una possible guerra de preus que pot ser molt perjudicial. Hi té res a dir, l’administració?
El que segur que no hem de fer és fossilitzar la indústria europea amb formes velades de proteccionisme perquè continuï en el seu camí cap a la ineficiència. La indústria europea del cotxe arriba molt tard a l’electrificació, a l’utilitari elèctric barat. Això està fent patir fins i tot els productors alemanys, que algú deia l’altre dia que són com els dinosaures abans de la caiguda del meteorit. Aquí els polítics tenen una certa responsabilitat, de facilitar que aquestes transicions es facin de manera indolora. Però el model pel qual un país és especialista en una cosa –cotxes, per exemple– s’ha acabat de fa temps. La cadena de producció mundial està dividida. És molt bona notícia que la Zona Franca esdevingui el final d’aquesta cadena i es projecti cap al sud d’Europa, en comptes de fer tota la volta a l’estret i acabar a Hamburg per ocupar els mercats nord-europeus. Podem imaginar un món industrial a Catalunya que no pot ser el del segle XIX; sinó un del 2060 en el qual som la part de la cadena de provoco que hi afegeix més valor; que permet a la gent que hi viu accedir a carreres amb un desplegament intel·lectual més enllà de fer la bugada o ser cambrer de l’executiu xinès que ve a veure si els cotxes estan quedant bonics.
Amb el sector dels semiconductors sí que hi ha l’aposta per concentrar tota la cadena de valor al país. Com llegeix aquest moviment? Quin rol ha de tenir Catalunya en aquest àmbit a Europa?
La indústria dels semiconductors no té 120 anys d’història. Fa sentit que la cadena de producció estigui en part concentrada, perquè no hi ha res de tot concentrat. Fa molts anys que els empresaris gironins intenten aconseguir inversions per convertir Girona en un gran centre de producció i recerca d’aquesta indústria. No li pertoca a l’administració prendre aquestes decisions. Li pertoca que existeixin mecanismes d’inversió. Els polítics tenen una tendència a veure indústries sexis al davant, i aquesta n’és una, i creure’s que poden fer titulars dient “serem el nou Silicon Valley de nosequè”. I aleshores fer grans inversions que en realitat suposen tirar els diners dels contribuents. Hem de deixar que la gent que sap fer la seva feina respiri. La política ha de facilitar, però no ha de decidir quins són els sectors estratègics.
Podem impedir que passin coses, com diem amb el monocultiu turístic: veiem que les externalitats del turisme afecten negativament la vida social de la gent, la vida social, l’habitatge, el territori, l’equilibri ecològic. El que segur que no hem de fer és canviar les lleis, com en el cas del Hard Rock, per afavorir aquests sectors. Això és un error clar. Ara, creure que tu ets més llest que Steve Jobs, que ets capaç de decidir cap a un ha d’anar una nova indústria, és un pecat de narcisisme per part dels polítics.
Parlant de turisme, fins i tot la patronal turística comença a parlar de límits pel que fa a la capacitat d’absorció de visitants. En aquest sentit, el projecte d’Alhora és parar? O fer enrere?
Fa temps que hem passat el límit d’allò és absorbible. El que estem veient és una emergència, una destrucció del teixit econòmic del país. Un procés d’empobriment salvatge que el veiem arreu del món quan hi ha una aposta tan forta pel turisme. Sobretot quan hi ha un acompanyament tan clar per part de l’administració. A tota la costa hi ha ajuntaments requalificant terrenys per permetre mini Hard Rocks, modificant les lleis per facilitar l’expansió d’un sector econòmic que té part de la classe política capturada. Cal desplaçar el model econòmic cap a un altre lloc, i això s’ha de fer amb molta cura. Perquè quan tens prop del 15% del PIB dedicat a un sol lloc, pretendre que pots tancar l’aixeta i que l’endemà la gent es busqui la vida genera fam, i ningú ho vol. Però hem de començar a girar el transatlàntic, perquè ja és a una tempesta.
Per tant, aturar els motors; i generar un pol d’atracció en altres direccions perquè els interessos econòmics del país hi vagin. Això és lent! És poc sexi, però demana molta persistència. Tenim la classe política atrapada amb la droga del turisme. El que fem és atraure mà d’obra precària d’altres països per al sector serveis mentre els nostres llicenciats marxen. I, un cop els tenim aquí, tampoc els permetem sortir d’aquest estadi de precarietat, els impedim arrelar i integrar-se, o estalviar i tornar al seu país. Un estat que no els permet participar a la vida pública catalana, incentiva l’aparició de guetos; que retroalimenta l’emergència de formacions xenòfobes que degraden la vida política. Cada cop som més pobres, estem més enfadats i tenim més precarietat repartida entre locals i forans. El que vull és deixar enrere el turisme massiu i passar a altres formes de model econòmic.
Per regular a favor d’una cosa, aquesta cosa ha de ser-hi. La pulsió empresarial cap al model Hard Rock existeix més enllà de l’administració. Com es fa perquè el capital es mogui cap a inversions més intensives, però més complexes?
Perquè quedi clar el tema Hard Rock. A Europa, els impostos al joc voregen el 70%. A Catalunya, el 2014, Junts, el PSC i el PP el van posar al 10%. A Catalunya hi havia unes lleis urbanístiques que impedeixen posar a aquells terrenys una guitarra de 50 pisos, i van canviar les lleis urbanístiques per posar-la. Si un empresari proposa construir un casino a Catalunya, vol pagar un 75% d’impostos, vol fer-ho en un terreny on ja es pugui fer això, no dona crèdit als jugadors per mantenir-los atrapats en la ludopatia; si fa tot això, i això és rendible, doncs parlem-ne. El problema és canviar les regles del joc per fer-ho rendible, perquè si no, no ho és! La forma de fer-ho rendible és trencar tots els equilibris.
Dit això, la indústria del futur ningú sap quina és. El que sabem és que d’aquí 20 anys, el país necessitarà una sèrie de coses: una administració àgil, facilitats burocràtiques, infraestructures de transport que permetin desplaçar la gent allà on hi ha feina, un habitatge assequible, capacitat de desplaçar mercaderies al centre d’Europa, una universitat que serveixi per fer coses a la vida… Et pots ocupar de les coses que han de ser previsibles perquè les imprevisibles puguin passar. Tota la resta és enganyar la gent.
Parlava de la necessitat d’habitatge. Catalunya necessita construir? Com s’impulsa la construcció des del sector públic quan la construcció és precisament un d’aquells sectors captats per les dinàmiques de l’Estat?
S’ha de construir. La mesura estrella del govern Colau, el 30% públic de noves construccions, era un contraincentiu. Si en comptes de fer això, diem que l’administració inverteix un 30% de cada edifici a canvi que un 30% dels pisos fossin de titularitat pública, incentives, perquè abaixes els costos de la constructora i a l’administració. El parc de lloguer públic és la gran mancança. El model el coneixem, però demana de molta construcció. Ara mateix, demanar a l’administració que construeixi els 150.000 habitatges que falten a la rodalia de Barcelona és inconcebible. Si ets capaç d’intervenir en el mercat privat, promocionar les cooperatives d’habitatge públic, això abarateix els costos de construcció.
Durant dècades, en aquest país, els socialistes han fet una cosa criminal, que és fer pisos de titularitat pública de compra. De manera que la primera generació tenia un habitatge públic que era una xarxa clientelar, i al cap de 25 anys passava al mercat privat, que és el que ha acabat inflat. Hem d’evitar que això passi. Això passa per remuntes, per reconvertir locals en habitatge. I es pot construir. Però insisteixo que continuar amb la macrocefàlia de Barcelona és un problema. El Vallès, la zona espargida de Tarragona, les comarques de Lleida o del Pirineu que estan infrapoblades, hi ha una feina a fer per arrelar realitats i traure pressió sobre l’habitatge.
La macrocefàlia de Barcelona s’explica per l’activitat econòmica pel país. Com es convenç l’empresa perquè renunciï a aquesta rendibilitat immediata i vagi cap allà on hi ha menys activitat?
No pots convèncer. S’han de fer la mena d’inversions que pertanyen al món públic de manera que esdevingui atractiu construir a altres llocs. És important que l’habitatge públic no generi guetos que es reprodueixen a ells mateixos. Si no, anirem a un model amb expats i nòmades digitals cobrant salaris desorbitats, posant molta pressió en determinats barris de Barcelona; i una bossa de gent molt gran amb zero oportunitats. Hem d’evitar a tot preu aquesta polarització.
Totes aquestes inversions no es poden fer amb el dèficit actual que té el país. Com és el mentrestant fiscal respecte de l’Estat per a Alhora?
El dèficit fiscal és un crim deliberat dels administradors de l’Estat per empobrir la societat catalana. Ni tan sols és un robatori pensat per redistribuir la riquesa. El principal objectiu és la submissió de la societat catalana i l’enriquiment de les elits extractives de la capital. Els catalans ja estan pagant sis euros al dia per ser espanyols. Els milions d’independentistes pagarien encantats sis euros al die per ser independents. Concentrem aquest pagament en dos o tres mesos de conflicte amb l’Estat per intentar alliberar-nos. Però, en comptes d’entrar en conflicte amb l’Estat, els governs d’ERC i Junts han compensat el dèficit apujant els impostos als catalans; de manera que no només la pressió fiscal a Catalunya és més alta que a la resta de l’Estat, sinó que a més expulsa la gent que ha de pagar impostos, perquè té capacitat financera. Empobrim el país en compte de propiciar l’enriquiment.
És un problema endimoniat, que no es pot plantejar en termes de més o menys impostos. S’ha de dissenyar un sistema fiscal que no penalitzi la gent que se’n surt mentre salva la papereta als megarrics. L’impost de patrimoni a Catalunya el paga un 1% de la població, 77.000 persones. En comptes de ser progressiu, és regressiu: com més ric ets, menys impostos pagues. Hi ha un treball elaborat per Jordi Galí i Èlia Capella que ho explica molt bé. Hi ha dues exempcions; per a participacions en empreses anomenades familiars, i per als que el total de gravàmens de patrimoni i renda supera la base imposable d’ingressos. Això fa que els megarrics que tenen grans holdings familiars, però que no tenen salari, s’estalvien l’impost. I, en canvi, la classe mitjana-alta és la que està pagant. Això diu, un cop més, que la classe política catalana està capturada pels megarrics, que s’han fet un impost a mida. La classe mitjana aguanta el pes de la incapacitat dels polítics per entrar en conflicte amb l’Estat.
L’aproximació econòmica ha estat bastant absent a l’independentisme majoritari, era patrimoni bàsicament de l’esquerra alternativa. Quina lectura fan perquè vegin necessari políticament explicar els fonaments materials de la independència?
Discrepo una mica de la premissa. L’independentisme majoritari ha discutit molt sobre això: assemblees, casals, llibres, debats… Durant 15 anys tothom ha anat a algun lloc a discutir. Qui no ha estat capaç de polititzar això han estat els partits, però quan ho fas, el procés ja no té aturador. La campanya de Primàries, almenys Barcelona és capital, feia un discurs que s’aguantava sobre la mateixa anàlisi material que fem ara. Quan parlem de política, la relació de l’esperit i la matèria és indestriable. No pots pretendre que fem una revolució només cultural, només espiritual, sense fer-ne una de material alhora. Són la mateixa revolució. És la gran dicotomia de la política catalana: teníem uns partits que deien “tot això ja ho discutirem després de la independència”, mentre canviaven les lleis perquè el Hard Rock pogués donar crèdit als ludòpates.
La revolució espiritual, com diu vostè, ha estat molt més fàcil de comunicar electoralment. Hi ha alguna diferència perquè pensin que es pot fer bandera d’aquest vessant econòmic?
Mai em faig aquesta pregunta. Segurament és el meu principal defecte com a polític. La gent amb la que muntem aquest projecte tampoc no es pregunta quina mena de discurs hi cap a la societat. Fem el discurs que ens sembla que cal, que ens sembla que és més sincer i honest. I, sobre això, intentem construir un projecte a llarg termini. Si el país decideix que no és això el que necessita, la democràcia funciona. Ho fem així perquè pensem que és el correcte.
Com diu, es tracta d’un projecte en construcció. El programa d’Alhora és molt més curt encara que el de la majoria de partits…
Però molt menys ambigu.
D’ara endavant, com faran per conjugar les propostes de la diversitat de posicions estratègiques, fins i tot de tradicions polítiques, que fonamenten Alhora?
Durant molt de temps, els partits del procés han dit: “primer independitzem-nos, després ja direm si som de dretes o d’esquerres”. Per fer la independència, per governar el país, necessitem el talent de la dreta i el talent de l’esquerra. Volem oferir una barreja feta: en unes qüestions, polítiques tradicionalment d’esquerres, com l’habitatge públic. En unes altres, polítiques tradicionalment liberals, com l’aprimament de la burocràcia. Com es fa? L’única manera és atraure prou gent professional disposada a compartir les seves intuïcions i posar-se d’acord. Això no es pot fer en sis setmanes abans de les eleccions. El programa electoral consta de sis emergències nacionals que hem discutit en converses informals durant any i mig. I passi el que passi el 12-M, continuarem l’endemà: convocarem un congrés fundacional d’Alhora. Convocarem les forces del país, i ens asseurem a negociar. La governança d’un país me la imagino com la taula de mescles d’un estudi gravació. Hi ha molts canals: tu potser els posaries una mica més amunt, jo una mica més avall. Però si som capaços d’equalitzar una cosa harmònica, podrem oferir un programa ni ambigu, ni que fugi d’estudi. Necessitem les idees de les dues tradicions per desembocar en l’alliberament nacional.
1 
