La ministra d’Hisenda i candidata del PSOE a la presidència de la Junta d’Andalusia, María Jesús Montero, va anunciar dilluns passat, al final de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, el miracle dels peixos i dels pans. N’hi haurà per a tothom i cadascú en tindrà segons els propis gusts i les pròpies necessitats. Al·leluia! Ara sí que tot pot rodar bé.
Catalunya porta dècades bregant per aconseguir un finançament just propi i que acabe amb l’espoli fiscal que arrossega. Totes les negociacions i tots els acords a què van arribar tant Convergència i Unió com el PSC han servit de ben poca cosa. Al remat sempre s’ha acabat imposant la realitat que una vegada va saber expressar amb encert l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell: “Podem parlar de balances, podem pactar cistelles, percentatges i trams cedits, podem acordar el que sigui, però, abans de repartir, sempre hi ha el càlcul final que fa l’Estat seguint els propis criteris”.
La tercera gran negociació amb el govern de l’Estat podria ser la definitiva, però podria ser-ne també una més. Un nou engany que faça rodar la sénia de nou. I fins a la pròxima, que ves a saber quan serà.
Montero va anunciar dilluns un nou model de finançament que comportarà “més recursos per a sanitat, educació, serveis socials o dependència”. Si hi ha més recursos a repartir –si l’Estat equilibra una mica més la balança entre la despesa central i les perifèriques–, totes les dites comunitats autònomes podrien sentir-se’n satisfetes. Però les exigències d’Esquerra i Junts i les peticions de la Generalitat van més enllà, perquè proposen garantir la “singularitat de Catalunya”, a través d’un acord “bilateral” i amb l’acceptació del criteri d’ordinalitat.
És difícil combinar aquesta “bilateralitat” amb la “multilateralitat” que exigeixen els altres governs autònoms i encara n’és més forçar una “singularitat” –la catalana– que puga ser compatible amb totes els altres singularitats que es volen exactament una i no plural. És a dir, una igual per a totes les parts.
El problema, doncs, no és aconseguir que “cap comunitat no en surti perjudicada”, com proclama la ministra, sinó que cap comunitat no se’n senta. I això és una missió impossible, perquè els governs autònoms del PP estan disposats a sentir-se ultratjats i perjudicats davant qualsevol proposta si ve de l’actual govern. L’ultratge ve de lluny. Quan Andalusia o Extremadura eren governades pels socialistes els recels i l’hostilitat eren exactament els mateixos.
Afirma María Jesús Montero que a principis de l’any vinent farà publica la fórmula màgica que ha d’afavorir i acontentar tothom. Potser podria afavorir tothom amb més recursos, però ben segur que no acontentarà tothom. Ni de bon tros. En la guerra entre PSOE i PP, que ha arribat al paroxisme, res que vinga de Pedro Sánchez no aquietarà els populars.
Si ho té tant a tocar, la ministra, per què esperar fins l’any que ve i no complir el compromís que havia assumit amb els partits independentistes catalans?
Tot plegat fa sospitar que es tracta d’una nova jugada d’arrossegar aquest clau roent en el temps i continuar agafant-s’hi. Quan fracasse l’acord “multilateral” Pedro Sánchez podrà tornar a dir que ell no en té la culpa. Que la culpa, una vegada més, és del Partit Popular.
Des de la perspectiva de l’experiència acumulada durant dècades amb els uns i amb els altres, totes les malfiances tenen sentit. No hi ha miracles. El cafè, ni que ara siga caviar, pot no convenir a tothom. O més exacte, el caviar, ni que siga beluga, no satisfarà a tothom. I les lleis, a Espanya, acostumen a passar pel Parlament…
