A Barcelona –en general, a tot Catalunya– llogar un pis és un infern. La sensació general és que els preus no paren de pujar i que els barris es despoblen dels veïns de tota la vida. Els jóvens no poden assumir el cost d’un lloguer amb els seus sous. Tampoc poden fer front a una hipoteca. I tot això passa quan el Parlament de Catalunya, el Parlament espanyol, de nou el Parlament de Catalunya i els ajuntaments no deixen de legislar i aprovar normatives i ordenances per evitar-ho. No s’evita res, ací. Aquest univers, ple de contraccions i de bones intencions fallides, és un jeroglífic que no entén ningú. O potser sí. Potser algú n’entén alguna cosa. Com ara Arantxa Goenaga, advocada, mediadora immobiliària i sòcia d’AF Legis.
Què passa a Catalunya –i sobretot, a Barcelona– amb els lloguers? En síntesi.
En síntesi, crec que s’hi ajunten molts factors. El primer, molta població vol viure a Barcelona, i no a l’entorn. Hi ha més demanda, que es combina amb menys oferta. Per què? Perquè la legislació cada vegada és més restrictiva per al propietari. Encara arrosseguem la normativa de la covid, de fa cinc anys. I suspensions judicials també de fa cinc anys. Els propietaris, doncs, quan lloguen, si tot va bé, perfecte, però quan el llogater deixa de pagar o quan volen resoldre el contracte del pis, perquè volen dedicar-lo a una altra cosa, aquí arriba el problema. En el cas dels llogaters, moltes vegades se’n volen anar però no troben un altre lloc. Llavors entrem en un conflicte en què les parts no es poden passar d’acord perquè no hi ha una oferta alternativa. Quan passa tot això el propietari pensa: “Quan recuperi el pis no el tornaré a llogar”. Hi ha un factor molt important, des del meu punt de vista, que cal tenir en compte: aquí no hi ha molts grans tenidors, sinó petits propietaris…
Quin és el percentatge entre grans tenidors i petits propietaris?
Hi ha estudis que diuen que el 90% a Espanya són petits propietaris.
Algun estudi fa referència al cas de Catalunya?
No ho sé, però sabem que es concentren, sobretot, a les grans ciutats. Per la meva experiència personal, pel tipus de clients de tinc, la majoria són petits propietaris. En tinc de grans –en alguns casos amb 200 pisos, amb 400…–, però precisament aquests són els que menys procediments judicials posen. Aguanten que els llogaters els paguin menys perquè intenten evitar qualsevol conflicte judicial. Busquen gent que pagui menys, però que sigui més segura.
Potser perquè un gran tenidor sap que, si arriba als tribunals, té les de perdre…
Sí i no. Perd més, sí, en el sentit que ha de fer molts més tràmits, més recorregut burocràtic i, evidentment, li poden imposar un lloguer social. Però la realitat és que, si no et paguen, no et paguen, i aquella persona ha de marxar. Però, com que els han d’aguantar tant de temps, el gran tenidor pot acabar acceptant un lloguer social. Al final, quan algú té propietats, per llogar o per vendre, el que busca és la rendibilitat.
Si vostè fora un gran tenidor, compraria pisos a Barcelona?
[Somriu]. Jo crec que sí.
Malgrat tot?
Malgrat tot. Perquè entendria que al final la legislació serà una mica més paritària. Mentrestant, s’ha de ser molt selectiu quan algú agafa un llogater. Aquest és un altre dels problemes. Si tu tens cinquanta persones que volen llogar el teu pis, quina tries? La que té més renda, unes condicions econòmiques més estables, una família més sòlida… Això perjudica els que precisament són més vulnerables, els que hauríem de protegir. Aquests són els que al final no poden llogar.
Qui són els grans tenidors a Catalunya? Els bancs? O els bancs es van traure de sobre tot el parc immobiliari arran de la bombolla?
Els bancs. Tenen aquestes societats, aquests fons de voltors, que en formen part.
Uns fons que compren pisos?
No, no. Els n’arriben de les execucions hipotecàries. Després, se’ls intenten vendre, però es troben amb el problema de l’okupació. Al final tenen tants pisos, que no els gestionen bé. Llavors els els okupen i són les comunitats de propietaris les que tenen els problemes que se’n deriven.
No entenc el preu dels pisos a Catalunya. Deu ser l’únic territori de l’Estat on s’aplica la nova llei del dret a l’habitatge, que els limita molt…
El primer problema és que hi ha dos índexs de preu de lloguer. L’espanyol i el català. I casualment no coincideixen. L’espanyol parla dels metres construïts i el català, dels metres útils. L’espanyol dona una forquilla. Pots llogar des de 900 a 1.200 euros. Per contra, el català et diu el preu per metre quadrat útil i estableix un índex mínim, un de mitjà i un de màxim. Normalment, s’agafa el mitjà. Però aquesta és la primera discrepància, perquè són dos índexs que hi hem d’aplicar.
Però ací es deu aplicar el català…
En teoria els hauries d’aplicar tots dos. És un dels errors de la llei del dret a l’habitatge. És una llei de base que han de desenvolupar les comunitats autònomes. De fet, hi ha resolucions que el Parlament ha dirigit a l’Estat i que jo sàpiga encara no han tingut resposta. Resolucions on demanen per què el ministeri de Justícia ha fet aquest índex de preus quan ja havien pactat que regís el de Catalunya. I si hi ha una discrepància, com se soluciona? No ho han resolt. I tampoc no han resolt el cas dels pisos de més de 150 metres quadrats. Aquests pisos no es poden calcular amb l’índex de preus espanyol. Hi ha buits que, dos anys després de l’aprovació de la llei, no ha cobert ningú.
Malgrat això, en aplicació estricta de la llei, com es fa a Catalunya, els preus dels lloguers haurien de ser més o menys assequibles.
Raonables, sí.
Llavors per què hi ha aquesta sensació generalitzada que els lloguers són altíssims i que s’apugen cada vegada més? De què serveix tant d’índex? O és que els propietaris se salten la llei?
Se salten la llei, sí. Per exemple, fan molts contractes temporals. Per això ara han fet la normativa sobre aquesta mena de contractes. Molta gent lloga un pis com a habitatge habitual i li fan fer un contracte temporal. Llavors ja no hi ha aquesta limitació. Les immobiliàries i els particulars que lloguen hi han jugat molt. Amb sancions, la Generalitat intenta ara que això no passi.
Es creu vostè aquesta percepció que s’ha escampat segons la qual tots els propietaris i totes les immobiliàries són uns delinqüents?
Nooooo. Ni de bon tros.
En cas contrari, defensaria vostè delinqüents…
A veure [riu], els advocats defensem els nostres clients. Però és que això no és veritat. Tots els propietaris no són delinqüents. I també és veritat que hi ha molts llogaters que delinqueixen quan decideixen deixar de pagar. Aquest és un mercat on tothom busca el propi benefici. Però, mooooolts propietaris i moltes immobiliàries busquen la legalitat i no la vulneren. Al final, són quatre els que se la salten, però els vint restants no ho fan.
Continue sense entendre, doncs, per què tanta gent es queixa dels preus dels lloguers, per què tanta gent diu que són un infern…
També, eh… Però, pel que a mi m’expliquen les immobiliàries, això es converteix en un infern perquè publiciten un pis en un portal i en deu minuts han tingut cinquanta trucades. És el que dèiem abans. Com que hi ha cinquanta persones que volen aquell pis, en triaré una que m’avanci un any de renda com a fiança. Sí que es respecten els contractes, però si te’n fan un de cinc anys, et demanaran més fiança, més garantia addicional.
Què fa el propietari que no vol llogar un pis amb la legislació actual o amb el risc que siga okupat sense cap garantia d’una acció legal ràpida?
El manté en guaret. Tinc clients que, senzillament, esperen. I jo els dic que això no els surt a compte. Sempre surt a compte tenir-lo llogat amb menys renda però amb la seguretat que uns altres no te l’okuparan. Però hi ha molta gent que no vol.
Parla de l’okupa a la valenta. Què passa amb el llogater que també acaba okupant el pis perquè deixa de pagar-lo? La llei el protegeix…
Sí. Pot estar-s’hi un any sense pagar. D’aquest fenomen en diem inquiokupa. Fa tres o quatre anys, quan no era tan freqüent, em recordo d’un cas escandalós. El llogater era un professor d’escola. Va pagar-ne la fiança, els honoraris de la immobiliària i el primer mes. Tal com ho va pagar, va sortir de la immobiliària amb les claus i el banc l’hi va tornar tot. No sé ben bé com s’ho va fer, perquè jo no sabia que algú es pogués fer enrere en un pagament, però ho va aconseguir. Ens vam trobar, doncs, que en tenia les claus, la possessió, i no havia pagat res. Es va quedar okupant l’immoble i era un professor! No algú sense ofici ni benefici. Vam trigar deu mesos a treure’l. Després, evidentment, l’hem perseguit fins que hem aconseguit cobrar-ho tot.
L’enhorabona!
Costa, sí….
Molta d’aquesta gent es declara insolvent. Conec el cas d’una parella que van falsificar una nòmina del que no tenia faena. L’altre, que sí que en tenia, no va signar res. Quan va arribar el moment de pagar el segon mes, el que havia signat es va declarar insolvent. Van okupar el pis un any i mig així. Ni van pagar un duro ni han tornat un duro, perquè ves a perseguir l’insolvent…
No es que jo m’ho prengui com una cosa personal, però aquestes històries tan bèsties em fan ràbia. Jo continuo perseguint-los anys i anys. Cada any n’esbrino la situació patrimonial i si tenen res per a embargar. Jo continuo i dic al client que cal continuar. En algun moment cobrarem o no, però almenys que sàpiga que nosaltres no ho deixarem estar. Sempre en els casos de gent que té molta cara, perquè la persona que ha tingut mala sort és una altra cosa. He vist gent que ha perdut la feina i que li ha dit al propietari que quan pugui se n’anirà. He vist aquestes persones marxar. Ara, hi ha de tot. Vaig conèixer el cas d’una persona que es va declarar vulnerable i que vivia al barri de Pedralbes de Barcelona. Pagava 800 euros al mes per un pis a Manuel Girona. 800 euros… Manuel Girona… I es declara vulnerable. Podria viure en qualsevol altre barri amb menys pretensions, però no, ell havia de viure a Pedralbes. Això no té cap sentit.
Quants casos de gent sense gens de vergonya es troben vostès?
Molts! M’he trobat casos de gent realment vulnerable, però les falsificacions de nòmines són una constant. Hi ha gent que es trau fills del barret com si fossin bolets. I penses: “Però com pot ser això?”. Hi ha una senyora que es va declarar vulnerable des del 2021 i no hi ha manera. Va passar el filtre d’una assegurança contra impagaments. Tenia dos fills i ara resulta que en té tres més…
Li’n broten…
Sí. I em demano com pot ser això. És molt escandalós. Aquesta senyora va falsificar les nòmines. Després, quan va acreditar que era vulnerable, amb la vida laboral es va veure que aquelles nòmines eren falses…
Tot això perjudica la gent amb menys recursos i els jóvens, perquè els propietaris voldran sempre assegurar-se la jugada al màxim…
Aquest és el problema. Es joves no tenen aquesta solvència. O tenen uns pares que poden pagar aquestes fiances i aquestes garanties addicionals o es queden fora del mercat i no poden llogar. Perquè tu, si pots triar, sempre agafaràs una persona que et doni més confiança. Qui te’n donarà més? Un funcionari, una persona amb una trajectòria en una empresa…
El problema dels jóvens també és de sou. Pagar un pis de 1.000 euros mensuals amb un sou de 1.200 és impossible… Han d’agrupar-se per poder fer front a aquests preus.
Si tens parella, encara…
Si tots dos cobren el mínim, representaria el 50% dels seus ingressos…
Quan jo vaig comprar el meu primer pis, amb la meva parella, em van dir: “Sobretot, Arantxa, no passeu del 30% dels vostres ingressos”…
Sempre es deia això, sí.
El 30%. La meva parella, que s’estima molt fer excels i números, em deia: “Arantxa, és que no ens en podem passar!”. Vam marxar fora de Barcelona. Jo no visc a Barcelona ciutat. No m’ho podia permetre.
Vostè va comprar i no va voler llogar.
Soc del parer que, amb aquests preus que hi ha de lloguer, és millor comprar. La mentalitat d’aquí és més comprar que llogar. Trigaré trenta o quaranta anys a pagar aquell pis, però sempre he tingut la idea que quan sigui gran, amb una jubilació petita, perquè l’Estat no podrà pagar més, almenys tindré la tranquil·litat que dona un habitatge propi.
Però, amb les xifres a la mà, comprar i no llogar és una bona idea?
Segurament, no. Econòmicament, no. Si el meu marit fa els càlculs i els excels, em dirà que estem pagant 500.000 euros per un pis que en val 200.000. Però de vegades la gent fem coses per la nostra tranquil·litat futura.
Durant un temps, molts anys, els interessos de les hipoteques eren molt reduïts…
Exacte. Llavors, sí. Jo he tingut la sort de pagar un interès molt baix. I a mi sí que m’ha sortit a compte. Però els interessos ara han pujat. Jo anava a agafar l’interès variable, però el meu marit em va dir: “Arantxa, fix. Perquè almenys sabem que aquesta quantitat la podrem pagar”. I sí, sí, després quan els meus amics em deien que la hipoteca els havia pujat 600 o 700 euros, jo els deia que me n’havia escapat. Ara, això de vegades també és la sort que tinguis de pensar-ho o no, de prendre una bona decisió que pot acabar sent no tan bona.
Quan una persona es fa gran i viu de lloguer sempre és com si tinguera una espasa de Dàmocles damunt…
Per això. Ens en podríem anar als models d’Àustria o d’Alemanya. Allà gairebé tothom viu de lloguer, però, clar, perquè la majoria dels pisos són estatals o de quatre famílies que no te’n trauran. No són indefinits, però ho semblen, però aquí no tenim aquesta cultura de lloguer indefinit i, sí, és com una espasa de Dàmocles. De fet, tinc un client amb el pare de 92 anys i la mare de 89, i els volen fer fora. Perquè el propietari té llicència turística i vol llogar el pis com a turístic.
Però això de les llicències turístiques està limitadíssim. A Barcelona, per exemple, n’hi ha 10.000 i l’ajuntament ja no en dona més. Jaume Collboni va anunciar la intenció d’eliminar-les amb el temps. S’hi ha de ser tan estricte?
Estan matant una font d’ingressos. Jo sovint quan viatjo m’estimo més agafar un pis turístic que no un hotel, pels nens, per comoditat o per una qüestió de preus… És aquest intervencionisme que no soluciona res. Traure els pisos turístics no soluciona a Barcelona el problema de l’habitatge. Aquí falta oferta. I una oferta de pis social, de l’ajuntament o de la Generalitat. En lloc de dir a l’assistenta social que pagui a aquella persona 4.000 euros de la quantitat que deu, busquem pisos de lloguer social per a joves, per a persones amb mancances…
Hi ha prou solars públics a Barcelona per generar una oferta tan forta?
Estem limitats. Besòs, Llobregat, Collserola i la mar. Barcelona no és Madrid. Aquest estiu he estat a Nova York i allà em va fascinar el dret de vol. Poden pujar cap amunt qualsevol edifici…
Això ja ho va perpetrar l’alcalde Porcioles a l’Eixample i el va desfigurar.
Sí, però s’ha de fer de manera controlada. Hi ha edificis on es pot aplicar i edificis que no. No cal que tot siguin gratacels, però hi ha edificis que podrien créixer amb el dret de vol. Hi ha entresols que són locals comercials i que no poden canviar d’ús. O locals en plantes baixes. A Barcelona era clàssic que una planta baixa hi hagués la botiga i darrere, l’habitatge. Un habitatge amb condicions d’habitabilitat. Per què ara aquest habitatge no es pot recuperar? L’ajuntament hauria de facilitar tots aquests canvis. I es podria guanyar molta oferta.
O siga, que el problema de l’habitatge es podria arreglar…
Una mica, sí. Si, en lloc de maleir els propietaris, els ajudem una mica… En lloc de donar diners a l’arrendatari vulnerable, paga el lloguer al propietari. Això garantirà que el contracte pugui continuar. Però si pagues a l’arrendatari, potser decidirà que els dedica a una altra cosa. Aquí a Catalunya el Parlament va aprovar un decret per facilitar als joves el 20% de les despeses inicials en una adquisició d’habitatge. La Generalitat te’l prestava. Però la lletra petita transformava aquell pis en un habitatge de protecció oficial, amb uns requisits que potser no interessaran als joves.
Quins requisits tenen aquests habitatges?
Sobretot, la qüestió de la venda lliure. T’han d’autoritzar a fer-ho.
Parlem ara de venda… A Barcelona ara quan un promotor mamprèn una nova obra ha dedicar-ne el 30% per a protecció oficial. Això els ha dissuadit?
Sí. Ha fet que molts promotors s’ho pensin abans d’edificar i se’n vagin a València o on sigui, on no hi hagi aquestes limitacions. D’una banda, crec que aquest 30% està bé, però, de l’altra, el dia a dia d’aquestes comunitats de propietaris és molt complex. Allà hi ha la tercera part dels veïns que viuen en pisos de protecció i dues terceres parts que poden ser d’alt estànding. És el cas de Badalona, per exemple, de la zona del port. Els d’alt estànding decideixen que han de fer una derrama perquè la piscina tingui llums de colors… Els altres no ho poden pagar i llavors generem un conflicte.
Qui va ser que va dir que els edificis amb pisos de protecció oficial haurien de tenir dues entrades segons la categoria dels veïns?
[Riu]. Sí… Quina ocurrències. Home, evidentment, això, no. De cap manera. Però, d’una banda, et diuen que, si fas un edifici sencer de protecció oficial, això és com fer un gueto. Jo no en vull fer, de guetos, però si tu has pagat 700.000 euros d’un pis i uns altres n’han pagat 250.000 –que tampoc és un preu esquifit–, acabes generant un conflicte important. Les comunitats de propietaris solen ser conflictives, però si, a sobre, ens trobem amb aquestes dues categories… Això acaba sortint en les reunions de les comunitats de veïns: “Doncs, el teu pis t’ha sortit més barat perquè te l’hem pagat entre tots!”.
I els propietaris de solars també els han immobilitzat quan han vist que el preu inicial s’ha reduït per aquesta normativa?
Solen ser els promotors els que s’ho repensen. Tinc un client que té naus al Prat de Llobregat, naus fetes tabac. I en tinc un altre que és promotor i que em diu que a ell li interessen, però que vol esperar per veure si tot això canvia i poder-les comprar.
Es creu la promesa del president Illa? La Generalitat construirà 50.000 pisos nous de protecció oficial abans d’acabar la legislatura?
Tornem-hi: Besòs, Llobregat, Collserola i muntanya…
No només a Barcelona, per tot Catalunya.
Sí, per tot Catalunya, però el 95% de Catalunya és zona tensionada. I això tampoc té cap sentit. Tot Barcelona és zona tensionada, i no s’entén. No és igual viure a Pedralbes que a Ciutat Vella, i per què Pedralbes és zona tensionada? Potser no hauria de ser-ho.
Però es creu o no es creu la promesa de Salvador Illa?
No me la crec. Potser hi ha la voluntat, però no l’acompanya la realitat. És com l’agenda urbana de Pedro Sánchez. No sé quants pisos vol fer. I jo deia: “Mare meva, però aquest senyor d’on els traurà?”. És impossible.
Quants pisos de construcció oficial caldria construir a Catalunya per donar satisfacció a la demanda?
Ui! No sabria calcular-ho. Però potser no caldria edificar tant, sinó destensionar. Canviar les zones de tensió i canviar la normativa una mica…
Una mica només?
Bastant. Si a mi m’okupen el pis, però jo sé que a la setmana aquella persona està fora, no tindré por de posar-lo a lloguer de nou. Si jo tinc un llogater que no em paga i trigo nous mesos a traure’l del pis… Abans això no passava. Abans la gent quan no podia pagar un pis se n’anava.
Aquest és un problema greu.
Sí. Aquesta sensació d’impunitat que té molta gent, que sap que pot no pagar i continuar al pis sense cap molèstia. I un altre dels problemes és que tenim una justícia absolutament saturada. No dona l’abast. És judicis ràpids no són ràpids. Tinc una okupació de la setmana passada que encara no sabem ni a quin jutjat portar…
Encara hi ha aquelles altres okupacions, les reivindicatives, les del moviment okupa?
N’hi ha. Jo diria que n’hi ha menys. Ara és més inquiokupació, però encara n’hi ha de les altres. També ens trobem amb noves modalitats. La setmana passada una llogatera va marxar d’un pis abans de ser desnonada i ens vam trobar que allà hi havia una altra gent vivint. Algú els en va passar les claus, perquè no van forçar el pany. El president va veure com canviaven el pany, va cridar a la propietària i als Mossos, però els Mossos li van dir que ja no podien fer res, perquè allò ja era el domicili d’aquella gent. Aquí tenim un conflicte. Tenim un desnonament en marxa d’una llogatera que ja no hi és i al seu lloc hi ha uns altres. Això suposarà un embolic processal important. Com que els jutjats estan saturats, ens diran: “Arantxa, si us plau, no molestis”.
I com es van fer amb les claus del pis?
Els les venen. Hi ha màfies que en venen. Els les compren als llogaters. 3.000 euros. Hi ha gent que se les ven quan es troba davant una execució hipotecària. Quan saben que els han de subhastar el pis, en venen a uns altres les claus. I ja vindrà després el banc a reclamar. Dius que ets vulnerable i tens un pis durant almenys un any per 3.000 euros. La gent que es queda dins addueixen que ells han pagat. I de fet, han pagat. 3.000 euros.
Al barri de Sants es va morir la propietària d’un pis. Un dels veïns sabia que no tenia gairebé família. Es va fer passar pel propietari i va llogar el pis. La meva clienta, que era neboda llunyana d’aquella senyora, va rebre una carta de la Generalitat demanant-li si acceptava l’herència. La persona que l’havia ocupat l’havia llogat a algú, que li cobrava cada mes el lloguer. Aquest fals llogador quan va veure que allò es complicava va deixar de cobrar. I tu dius: “Ostres, el llogater, pobre senyor!”. Però aquest pobre senyor després li va vendre aquell dret a un altre. Vam obrir un procediment judicial pel qual van passar quatre persones diferents.
Actualment hi ha molta gent que deixa de pagar la hipoteca perquè no pot?
Diria que ara estem en uns nivells normals. La gent només deixa de pagar la hipoteca quan realment no la pot pagar. I ara n’hi ha menys casos.
Hem deixat enrere les causes que van provocar la bombolla del 2007?
Diria que ara podríem crear una situació de bombolla, sí.
Per què?
Perquè ningú vol llogar i tothom vol vendre. Llavors els pisos estan pujant de preu. Al final, tot va al mercat. Els bancs han endurit les condicions de les hipoteques, sí, però no controlen aquestes pujades. A més, tenen un problema molt important, que és un parc immobiliari molt gran. L’Estat s’hauria de plantejar de convertir en pisos socials tots aquells pisos de les entitats que van rescatar en aquells moments de la crisi.
Els pisos fantasmes de la Sareb, que no se sap quants són, ni per on paren, ni què en fan…
(Somriu). Aquests pisos hi són, perquè jo he portat demandes de la Sareb. D’una clienta, concretament, que ells van demandar. Els vam demanar una pròrroga abans del llançament i, finalment, quan ens van contestar, la meva clienta ja havia deixat el pis. Vam lliurar-los les claus el 2023. L’altre dia quan vaig tornar de vacances em vaig trobar que Building Center m’anunciava de nou el llançament. Els vaig contestar que la meva clienta havia lliurat les claus feia dos anys.
La Sareb se l’havia venut?!
Sí. Et trobes sovint en un procediment que van canviant les empreses propietàries diverses vegades.
La Sareb, doncs, és un fons voltor més?
Sí. Tots aquests fons amb tants immobles no saben ni quants en tenen. En una execució hipotecària et pots trobar que el banc ha venut el pis a una d’aquestes societats. Fins que aquesta societat no se’l vengui a una altra no farà res. No farà ni el canvi de nom al registre de la propietat.
M’ha comentat abans que es troben darrerament amb molts vicis de construcció. Es construeix malament ara?
Al meu parer, sí. Hi ha molts problemes a les façanes dels nous edificis. No en sé el perquè. Entra aire. Et contesten llavors que és “una façana ventilada”. Molt bé. Però si jo tinc fred al meu pis nou, això no és normal. En teoria la sensació tèrmica ha de ser confortable. Crec que abans es construïa millor. Potser és a causa dels subcontractes que es fan actualment. Tots van abaratint costos perquè cadascun s’ha d’emportar la seva part. Ara tenim un boom d’edificació a zones noves de Badalona, Sabadell, Terrassa… Hi ha defectes que no hi haurien de ser. Si han posat malament les rajoles, ho haurien de reconèixer. I no. S’estimen més arribar a un procediment judicial. Però també és veritat que llavors la gent s’hi apunta i pensa: “Si són 5.000 euros allò que m’havien de reparar, en demano 20.000”. La picaresca és per totes les bandes. Al final aquí tothom s’hi suma. He arribat a escoltar en alguna comunitat: “Jo no tinc res malament, però, com que tots els meus veïns demanden, jo també ho faré”. Aquesta és la nostra mentalitat.
Mediterrània…
Sí. Sempre busquem oportunitats. Hi ha una frase en castellà que podem traduir a tots els idiomes peninsulars: “No vaya a ser que…”. M’ho explicava un catedràtic l’altre dia. Tu portes el cotxe al taller i et diuen que el tindran llest dimarts. Tu hi vas dimarts a la tarda, “no vaya a ser que” al matí encara no el tinguin. Això no passa a França. Encara menys a Alemanya. I a Itàlia? A Itàlia ni hi van. [Riu].
