Milers de persones -2.800, estrictament, segons l’apreciació de la guàrdia urbana- es van manifestar dissabte passat a Barcelona, convocades per 140 entitats, sota la divisa “Decreixement turístic, ja”. A part les consignes i les exigències dels manifestants, hi va haver algun moment de tensió que la premsa britànica ha aprofitat com sol fer habitualment: uns quants manifestants van enfrontar-se verbalment a alguns turismes a les portes dels hotels i uns quants més, pocs, van ruixar amb pistoles d’aigua alguns altres que menjaven o bevien a les terrasses de les cafeteries de la Rambla.
Aquests darrera acció és del tot inofensiva, però prèviament hauria calgut calcular el ressò que se’n poden fer els mitjans de comunicació sensacionalistes d’alguns països concrets proveïdors de turisme a Catalunya. La reflexió deu resultar debades per als protagonistes del petit incident, perquè és segur que buscaven precisament una reacció semblant als diaris i a les xarxes.
Més enllà d’aquests incidents, la convocatòria va atraure alguns dirigents polítics municipals i nacionals. Hi van assistir Laia Estrada -la CUP no té ara cap regidor a l’ajuntament de Barcelona- i Janet Sanz, actual regidora per la llista dels Comuns. Sanz va demanar una regulació immediata i més contundent del turisme i va concretar els punts que cal abordar: taxa turística, control dels creuers, rebuig a l’ampliació de l’aeroport, congelació de les llicències hoteleres, eliminació dels pisos turístics i del lloguer de temporada… Les exigències no són noves. Ni va resultar tampoc una novetat la reacció de l’alcalde de Barcelona. Jaume Collboni va fer un tuit tot d’una confirmant quina política segueix el govern municipal en aquest sector.
El govern municipal del PSC ha abordat la qüestió en la línia restrictiva que tracen les entitats convocants de la manifestació. Amb alguns matisos, la política turística que segueix Jaume Collboni no altera gaire la que va concretar l’anterior alcaldessa, Ada Colau. Tot i que Collboni ha mirat de distanciar-se’n públicament, va abandonar el govern municipal en la recta final de l’anterior mandat i va criticar obertament durant la campanya electoral l’estratègia de l’equip del qual va formar part, en l’àmbit turístic no ha variat gaire aquella política, per molt que la regidora Sanz plantege unes diferències que no van més enllà del clam. Darrerament, per exemple, l’alcalde ha anunciat que no renovarà les actuals llicències de pisos turístics més enllà del 2028. Aquesta política del PSC municipal s’acosta a la dels Comuns i es distancia de la que proposa el seu partit al govern de la Generalitat. Només cal recordar quina ha estat l’actitud dels socialistes en el cas concret del Hard Rock.
Hi ha -pel que es veu- molta gent que critica l’actual turisme “massiu” que ha de suportar Barcelona. Òbviament, la ciutat viu ara molt més inquieta. Una vegada més, però, cal recordar alhora quin és l’impacte del sector, de l’aeroport del Prat i del Port, en el PIB de Catalunya. Quants centenars de milers de llocs de treball en depenen. Una política excessivament restrictiva pot aquietar Barcelona, és cert, però això té un cost laboral que cal preveure. Costa molt poc exigir i és molt més costós definir línies d’activitat econòmica que puguen suplir els beneficis del turisme. Com comentava l’altre dia en una entrevista a aquest diari el president de PIMEC, Antoni Cañete, només cal recordar quins van ser els efectes de la pandèmia en el sector a Catalunya per constatar si l’economia del país es pot permetre, no una desacceleració, sinó un decreixement volgut.
Convindria -convindria per a tota l’economia catalana en general- que la política turística es pactara, que fora consensuada entre totes les administracions del país i que, més enllà de les proclames habituals, limitara l’activitat fins al punts que aquests governs acordaren. I que tinguera en compte també, a més de les 140 entitats que van convocar la manifestació de dissabte, tots els altres agents econòmics -patronals, sindicals, gremials- afectats.
