El darrer avís contra el nou govern des de l’àmbit empresarial ha arribat de la veu d’Empresaris de Catalunya, una entitat que presideix l’exdirigent del Partit Popular Josep Bou, conegut quan es dedicava a allò d’intentar fer polític per l’entusiasme estràbic i per la vehemència desbocada. Bou retrata de manera precisa el perfil d’empresari encertat en les estratègies comercials al seu sector i que es creu en possessió de veritats revelades que van molt més enllà del seu àmbit restringit d’actuació professional. Una mena d’empresaris que arriben a la política amb el convenciment que “els polítics” són uns inútils que han fracassat “en la vida real” i que ells sí que en saben.
L’organització que presideix, Empresaris de Catalunya, se li ajusta el dit com un anell fet a mida. Aquesta entitat va brotar el 2014 amb la intenció desvelada de fer front al procés independentista, hegemònic políticament en aquell moment, des de l’àmbit econòmic. Segons ells mateixos declaren, actualment compta amb 400 afiliats, un fet que la dota d’una representativitat més aviat escassa entre els empresaris del país. Òbviament, al costat de Foment del Treball Nacional o de PIMEC, Empresaris de Catalunya no és més que un petit lobby amb una definició i uns interessos d’escassa ambició i volada. Coneguts els límits del protagonista, és lògic que Empresaris de Catalunya considere l investidura de Salvador Illa “una mala notícia per a l’economia catalana”.
Les patronals o les altres entitats, més representatives, del sector empresarial s’han decantat, com solen fer, per la prudència, amb una excepció també prevista: la de Foment del Treball Nacional, que s’acosta en posicions a Empresaris de Catalunya i alerta amb insistència al seu comunicat de les conseqüències que pot tenir sobretot l’acord del PSC amb els Comuns.
Potser tots aquests agents econòmics haurien d’haver considerat el marge tradicional de cent dies de confiança, ara en caiguda lliure, però sempre útil sobretot quan es considera que una cosa són les propostes i les previsions inicials i una altra, que sol ser ben diferent, la pràctica final de qualsevol govern en minoria. Qui en dubte, que ho pregunte a Pablo Iglesias i a les restes de Podem.
De tota manera, no és gaire temerari afirmar que el pacte amb els Comuns traça una política econòmica en direcció exactament contrària a la que proposen i demanen les organitzacions empresarials. En aquest sentit, Foment i Empresaris de Catalunya ha descobert la sopa d’all quan la darrera alerta que el nou govern “paralitzarà les infraestructures per atendre les exigències dels seus socis d’investidura”. Hi ha l’exigència dels Comuns d’aturar el projecte del Hard Rock. Hi ha, també, les dificultats amb què es trobarà qualsevol proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat mínimament efectiva. I aquest és el cas també de la B-40, la negativa a la qual consta a les 13 pàgines pactades amb el partit de Jéssica Albiach.
Una de les propostes més vehements de Salvador Illa durant la campanya electoral va ser la de recuperar l’impuls econòmic a Catalunya, la de superar “una llarga etapa d’esterilitat”. No cal ser un un vident polític o econòmic per arribar a la conclusió que els resultats electorals i els pactes de de govern no li ho permetran fer.
3 
