Immersos en el debat del creixent cost de fer la compra per a les famílies, ha resorgit una altra vegada la discussió entorn dels pretesos grans marges de benefici del la gran empresa espanyola. Pablo Iglesias afirmava en un article al digital Ctxt que “está bien intervenir los precios, pero si queremos precios asequibles, pagar de forma digna a los productores y salarios dignos, además de una menor huella ecológica, nada mejor que un supermercado público”. Aquesta reflexió parteix d’una fal·làcia: els marges de benefici de la gran distribució espanyola són poc atractius; amb valors que ronden el 3,5%. Si analitzem els comptes anuals auditats dels darrers tres anys, resulta que Condis guanya un 3,1% de mitjana, Bon Preu un 3,3%, Carrefour un 3,6% i Mercadona un 3,4%. Dit d’una altra manera, si Mercadona renunciés a tenir cap mena de benefici, el pack de sis iogurts de marca blanca que actualment ven per 2,70€ podria rebaixar-se fins a 2,61€, un ajust que tindria un impacte poc perceptible pel consumidor. En general, més enllà del sector del Gran Consum, el teixit empresarial espanyol no té bons marges – ho podem constatar tot observant el baix atractiu del discret índex Ibex 35 en comparació amb altres índexs borsàtils europeus, com el Dax. Excepte casos molt concrets, com Inditex (que té un model de negoci brillant i irreplicable) i el potent negoci bancari, que ha crescut a base de comprar altres bancs internacionals, a Espanya no hi ha grans empreses amb finances brillants.
Per què els marges de benefici de la gran distribució – i del teixit econòmic català i espanyol en general – són escassos i alhora la retribució als agricultors i productors de matèries primes està molt deteriorada i el nivell salarial és més baix que el de països veïns? Per què ens costa tant a Catalunya i a Espanya tenir negocis amb marges correctes,on tots els actors implicats tinguin una retribució còmode? La resposta té a veure amb el concepte de proposta de valor.
Més enllà dels promotors i detractors del concepte, és evident que vivim en un món globalitzat on el nostre teixit empresarial competeix a escala global, la qual cosa vol dir que els productors i distribuïdors nacionals no només han de ser els millors del país sinó que ho han de fer millor que els seus equivalents d’altres països o continents, altrament el seu bé o servei s’acabarà important. Si volem competir per generar els productes o serveis que tinguin el millor preu, la batalla presenta molt males cartes pels actors nacionals: el cost laboral és molt inferior a Bangladesh que al Vallès; també la pressió fiscal. Competir en costos amb països subdesenvolupats podria arribar a ser possible si s’assoleix una productivitat elevadíssima: Alemanya ha estat capaç de construïr un ecosistema industrial avançat, altament automatitzat, on cada treballador aconsegueix generar molt més valor afegit que el treballador de Bangladesh, compensant així la gran diferència en costos laborals i pressió fiscal. La llàstima és que ni a Catalunya ni a Espanya tenim bones xifres de productivitat i tampoc disposem d’un teixit productiu i logístic que sigui l’enveja d’Europa en termes d’automatització i eficiència operativa.
Tot i no ser capaços de que el nostre teixit productiu tingui una bona estructura de costos degut a la baixa productivitat, al nivell tecnològic escàs i a l’elevada pressió fiscal i costos laborals en relació a altres geografies, el nostre empresariat podria optar per l’estratègia de no competir per preu. És a dir, assumint que algú generarà productes i serveis que siguin més econòmics, hi pot haver altres propostes de valor alternatives que permetin despressuritzar l’estructura de costos del nostre teixit productiu i injectar oxigen pels esglaons inicials de les cadenes productives alhora que es milloren les condicions retributives dels treballadors. En el moment actual, una de les opcions que pren més força és la de la sostenibilitat: assumint que els supermercats Ametller no són més econòmics que Mercadona, es pot defensar un preu superior si es subratlla una proposa de valor diferenciada, en aquest cas apostar per un producte sostenible, local, de qualitat. Extrapolant el model a la resta del teixit productiu del país, es podria treure pit de la posició privilegiada en descarbonització energètica per posar en valor arguments com una petjada de carboni menor. Possiblement la bicicleta fabricada al Vallès no serà tan econòmica com la que ve importada de Shenzhen, però la petjada de carboni de la primera serà radicalment inferior – una proposta de valor defensable, que elimina pressió de costos. Si es vol contribuïr a millorar la situació des de la política pública, es pot acompanyar en aquest camí: per una banda, garantint que l’empresariat pugui desplegar els seus projectes de diferenciació estratègica de forma àgil i sense esculls; per altra banda, impulsant eines que facilitin la diferenciació de productes i serveis, com les ecoetiquetes on es divulgui la petjada de carboni de cada producte o servei. I tot això sense haver de recuperar la idea del supermercat iugoslau.
