En alguna ocasió he fet esment, en aquest mateix espai, de la sensació que Espanya estava mostrant progressivament indicis d’argentinització – concretament, de l’Argentina peronista. Malgrat no haver estat mai un país candidat a guanyar premis de governança exemplar, independència de poders o pulcritud en la gestió patrimonial, el cert és que la posició als rànquings sobre bon govern fa temps que està en descens. Però els darrers anys es trenquen barreres – progressivament, sense causar gaire estralls; fins i tot de manera imperceptible, com el síndrome de la granota bullida. Em refereixo a qüestions com que el transport públic tingui gratuïtat universal, una mesura regressiva (és a dir, que subvenciona indirectament a les rendes altes: es paga amb els impostos de tots un ús de servei fet per algú que tindria una renda més que suficient per assumir-ne el cost, total o parcialment). O bé suggerir que el Govern pugui exercir control, limitació o fins i tot censura de determinats continguts periodístics, allò que s’ha anomenat el fango, los bulos… i que ara veiem que, en ocasions, eren informacions periodístiques que s’han acabat constatant amb proves. També una forta tendència a la teatralització: des del Covid, ha anat creixent el llistó de les rodes de premsa calculadament dramàtiques, amb to de veu impostat, decorats estudiats i xifres grandiloqüents que mai s’acaben complint: quantes desenes de milers d’habitatges socials s’han anunciat la darrera dècada? I com encaixa això amb una realitat on les dades demostren que, de facto, el parc de lloguer social està decreixent? De manera relativa però també en xifres absolutes. Les convocatòries de subvencions fantasma també han esdevingut cada cop més freqüents, capitanejades per un pla Moves àmpliament anunciat però que ben poca gent acaba cobrant. Són pedaços al relat públic que pretenen apaivagar un cert sentiment de pobresa, que té fonaments: els salaris estan, en el millor dels casos, estancats; algunes mètriques fins i tot constaten un retrocés del poder adquisitiu.
També hi ha una evident tendència a l’electoralisme, o fins i tot un pas més: a la compra indirecta de vots. Alguns grups socials que poden ser beneficiaris de certes polítiques de forma molt homogènia, com els pensionistes, reben prebendes que no poden tenir cap justificació de cost-benefici mínimament raonable i pertanyen, de forma objetiva, al terreny del populisme que pretén captar el vot. Em refereixo a les entrades de cinema a 2€ per a majors de 65 anys, o l’addició al catàleg de l’Imserso de destins de balnearis internacionals, estripant la històrica justificació d’aquest programa com a eina de suport als operadors turístics nacionals en èpoques de temporada baixa. La reforma de pensions del ministre Escrivá tampoc tenia cap mena de racionalitat numèrica: tots els escenaris de projecció demogràfica i inflació porten, en aplicació d’aquesta reforma, a un col·lapse financer del sistema de pensions.
L’estat espanyol, lluny de tenir un disseny institucional perfecte, tenia alguns contrapoders o allò que els anglosaxons anomenen “checks and balances”: per exemple, l’informe anual del Banc d’Espanya analitza les tendències de despesa del govern i la seva sostenibilitat basada en projeccions futures. Aquest control hauria estat un cop dur contra les equacions d’Escrivá, que no aguantaven cap de les possibles variables. La solució ja la coneixem tots: posar a Escrivá de governador del Banc d’Espanya, i dictar (vaja, polititzar) el contingut de l’informe fins encaixar amb el sistema de càlcul que ell mateix havia dissenyat. Alguns economistes de renom a dins de la casa no estaven disposats a passar per aquest peatge, com el Cap d’Estudis del citat organisme, que va presentar la dimissió. No és l’únic organisme independent que ha virat cap a criteris de gestió alineats amb el color polític: el tall de llum del passat 28 d’Abril sembra el mateix dubte sobre Red Eléctrica, i alguns incidents viscuts al sí de RTVE i de Renfe/Adif apunten també cap a aquesta direcció.
A aquest panorama li faltava un ingredient per convertir a Espanya en un candidat real a agafar el testimoni del peronisme, ara que Argentina l’ha vençut i comença a entreveure alguns indicadors econòmics esperançadors. Faltava la corrupció. Ara ja tenim el pack complet
