Comença el nou curs escolar i només hi ha una cosa que ha canviat al vesper educatiu nostre de cada dia: el departament ha fet vacances –la consellera Esther Niubó lluu un bru equatorial– i els sindicats, també. Tots n’han tornat fresquets com enciams. Aquesta setmana passada, per justificar el temps perdut, sense vaga ni negociacions, tots van recuperar el mateix fil ajornat i van fer declaracions cridant a la calma o a la batalla.
Des d’un dels fronts que es miren cansats aquesta brega, el del teixit productiu, hi ha la sensació contrastada –més aviat, el fatalisme– que en aquest país falla una baula bàsica per evitar allò que clamava l’Informe Fènix. Sense professionals preparats en tots els àmbits, la decantació de l’activitat econòmica cap a sectors fàcils i oficis mal pagats és un fet incorregible. Ineluctable.
La crida del president de la Generalitat, que ha recordat que el seu govern “és qui més recursos ha dedicat a l’ensenyament” i que demana “un parèntesi” a canvi d’un “pla integral per climatitzar tots els centres educatius catalans”, no sembla que puga aquietar cap fera. Malgrat que l’onada de calor comence a remetre.
La consellera d’Educació ha tancat l’estiu amb l’anunci de l’obertura d’un expedient disciplinari a tres persones vinculades al Consell Superior d’Avaluació de Catalunya. No se sabrà qui són per “protegir-ne els drets”. Amb això i la destitució de la secretària general, Teresa Sambola, la segona de Niubò –que es veu que no en té, de “drets”–, volen que quede conjurat el fiasco de les proves PISA.
El començament del curs implicarà el retorn de la vaga. D’un costat, perquè el departament repeteix una vegada i una altra que ha arribat fins on ha pogut i que no pot comprometre més recursos perquè no en té. Això és veritat? Dependrà del seguiment, de la intensitat de la protesta, que, d’entrada, ja no afectarà els alumnes de batxillerat. Si el conflicte es fa insuportable –insuportable per als pares, per als votants–, se’n farà també per al govern, que llavors podria acabar cedint. I això vol dir que els ensenyants hauran d’aguantar la reducció dràstica de nòmines alguns mesos més.
De l’altre, el sindicat majoritari del sector públic, l’USTEC, falcarà posicions, per no quedar desbordat per la CGT, però, sobretot, per no perdre el control dels seus afiliats, que darrerament fan més cas l’Assemblea Educativa, una organització de base que s’articula per centres i que manté discurs i estratègia bel·licosos i persistents. Quan irromp un fenomen com l’Assemblea vol dir que els ànims dels afectats estan molt agitats. I l’agitació pot desbordar els esquemes habituals que no han servit per a resoldre els problemes.
Per acabar de remoure el vesper els uns i els altres tenen la vista i els interessos fixats en les pròximes eleccions sindicals, previstes per al març del 2027. No ha d’estranyar que a partir d’ara, com sol passar en política, les decisions es faran apamant-ne molt les conseqüències electorals.
I encara, la gran pregunta que afecta l’ensenyament en aquest país continua tan vàlida ara com el mes passat i fa dos anys. L’acord entre els mestres i l’administració que volia “un país normal” serviria per a resoldre tots els problemes de l’ensenyament? Més recursos i més sous acabaran amb un sistema podrit que ha fet figa perquè se l’ha menjat la metàstasi d’incompetència i progressisme mal paït?
Serviria de res un “gran acord” de país –d’altra banda, tan improbable– quan la mentalitat hegemònica que preval, compartida per la majoria de partits i sindicats, ens ha portat on es ha portat?
