Pere Aragonés va convocar eleccions quan el rebuig dels Comuns -que va posar com a condició prèvia per a començar-ne a parlar descartar d’una vegada el projecte Hard Rock de Salou- li va fer veure que no podria aprovar els pressuposts d’enguany. Un altre president, Pedro Sánchez, està suant sang per aprovar els de l’estat de l’any vinent. Uns comptes que s’ha vist obligat a prorrogar. La precarietat del seu govern queda constatada amb aquesta dificultat, perquè la majoria parlamentària de Sánchez depèn de la voluntat de Junts per Catalunya, un partit que condiciona cada vot a unes exigències que el president només va saber salvar per aconseguir la investidura.
Una vegada i una altra es repeteix que els pressuposts són la llei més important de cada exercici, amb unes raons que ho justifiquen, però la pràctica demostra que l’afirmació és del tot matisable. I diu també, aquesta pràctica, que això depèn de les administracions. Per exemple, en el cas dels ajuntaments la reglamentació que els regeix contempla uns supòsits propis i diferents.
Jaume Collboni ha aconseguit l’aprovació dels comptes d’enguany sense la majoria necessària al ple, perquè, una vegada presentats, encara que no la va obtenir, va aconseguir-ne l’aprovació automàtica perquè cap grup va presentar una moció de censura. En el cas de les administracions municipals, doncs, hi ha uns mecanismes substitutoris que els poden donar via lliure.
En el cas de les altres administracions això no és possible, i sense majories, el govern només pot recórrer a la pròrroga, que no comporta necessàriament la reproducció mimètica dels comptes anuals de l’any anterior. Pel que fa a la Generalitat, hi ha diversos recursos que permeten fer al govern modificacions pressupostàries, a còpia de crèdits. Amb limitacions, això sí. També en el cas dels pressuposts de l’estat el govern pot modificar-los a través de decrets-llei que ho permeten, igualment amb limitacions. En tot cas, Pere Aragonès encara podria ser president de la Generalitat si s’haguera decantat per la pròrroga, que és exactament el que ha fet aquest exercici Pedro Sánchez. No hi ha cap llei, a més, que en limite la quantitat.
El govern de Salvador Illa i el de Pedro Aragonès, per tant, podrien anar avançant legislatura administrativament amb precarietat i limitacions. Els efectes sobre les inversions i els equipaments públics serien molests i importants, però els governs tenen mecanismes, sobretot propagandístics, per reduir-los. El problema, però, és un altre. Un problema polític. Si tots dos governs són incapaços d’aprovar la llei més important de cada exercici, és coherent pensar que aquesta incapacitat parlamentària afecta totes les lleis. L’activitat legislativa del Congrés espanyol en aquesta legislatura s’ha reduït al mínim. I també és sensat pensar que a Catalunya no n’hi haurà fins que Esquerra Republicana no definesca la nova -o vella- estratègia política al seu congrés. I després ja ho veurem.
Tot això, sí, té efectes importants en les inversions i en la política econòmica i social dels dos governs. Efectes en els contribuents i en les empreses, en les infraestructures i en els serveis, actuals o futurs. Aquelles veus que demanaven “estabilitat” i que exigien a Junts i a Esquerra, a Madrid, i a Esquerra, a Catalunya, que permeteren les investidures de Pedro Sánchez i de Salvador Illa no n’havien apamat bé les conseqüències. Es tractava d’eixir del cas, d’evitar noves eleccions. Sense més aspiracions.
Sánchez i Illa s’hi van aferrar perquè volien el càrrec i consideraven que el temps aniria madurant aquells primers dèficits, però ara la realitat diu una altra cosa. Els governs de Catalunya i d’Espanya tenen un marge legislatiu limitadíssim als parlaments. I van prorrogant pressuposts. Potser Esquerra ho posarà més fàcil al govern del PSC en el cas català. O potser no. Però, en tot cas, “estabilitat” és una altra cosa. I les necessitats econòmiques tant allà com ací demanen més responsabilitat a l’hora de forçar els resultats electorals.
