Totes les relacions bilaterals, fins i tot amb el dimoni, poden ser necessàries per al bon funcionament dels estats. Per al bon funcionament geoestratègic i econòmic, s’entén. Una altra cosa és l’ètica, tot i que l’ètica en les conviccions és un romanç que sovint se sol allunyar del pragmatisme polític i diplomàtic estricte.
La visita del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Xina s’inclou dins aquest concepte que es podria definir com diplomàcia necessària. El règim xinès és una dictadura i la llista de barbaritats perpetrades des de la revolució podria omplir una enciclopèdia de paret, però això altres realitats. D’entrada, doncs, ningú pot retraure a Sánchez actuar a favor dels interessos d’una part, la seua, en enorme descompensació amb la Xina pel que fa a la balança comercial i a la dependència en tants i tants àmbits.
Sempre dins aquest esquema, el president del govern espanyol ha aprofitat la conjuntura internacional –Xina necessita aliats occidentals davant l’ofensiva que li ha llançat Donald Trump des dels Estats Units– per marcar perfil propi en els seus propis interessos.
En aquest viatge, Espanya i Xina han signat un Mecanisme de Diàleg Estratègic i Diplomàtic, que, a parer de la part espanyola, és “un instrument de línia com ja tenen França o Alemanya”. Aquest “instrument” serà dirigit, des de les més altes instàncies, pels ministres d’Afers Exteriors dels dos estats. De manera paral·lela, Xina i Espanya han subscrit acords per al desenvolupament econòmic i la promoció del comerç i la inversió. En l’àmbit agroalimentari, per exemple, Espanya ampliarà les exportacions tolerades amb noves incorporacions: “festucs, figues seques, proteïnes del porquí i alguns fertilitzants”. Molt bé. Festucs i figues seques.
Les dues parts han anunciat, en aquesta línia, la signatura conjunta de 19 acords bilaterals. Perfecte. Ara només cal que tot això no es quede només en papers i intencions. En la pràctica, els procediments xinesos oficials sovint són arbitraris i molt insegurs per a l’altra part.
Ara, dit tot això, el que resulta molt més difícil d’engolir és la retòrica dialèctica que ha acompanyat aquest acord. Pedro Sánchez ha anunciat que pretén fer de “pont entre Europa i els interessos asiàtics”, un objectiu que li discutiran les grans potència reals de la Unió. Però el president espanyol no s’ha limitat només a la verborrea habitual en aquestes trobades. Realment, Sánchez se sent untat per la providència del moment i considera que ha de ser ell qui ature internacionalment la malignitat derivada de la incontinència de Donald Trump. En aquest nou viatge el president espanyol ha proposat al president xinès trobar plegats “formes de reforçar el sistema multilateral i el dret internacional”. Xina ha de preservar i fer respectar el dret internacional? Podria començar per respectar a casa els drets humans.
“Ningú es pot ofendre amb aquesta visita”, ha rematat Pedro Sánchez, referint-se als Estats Units i sabent que sí, que Trump, s’hi ofendrà. Però el problema no és Donald Trump, sinó els principis ètics mínims que haurien d’acompanyar almenys les gesticulacions d’un president que es proclama socialdemòcrata. Com es pot condemnar accions com les del primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, o les del mateix president dels Estats Units i buscar aliances polítiques amb Xi Jinping? La voltereta és de circ dels horrors.
Ningú demanava a Pedro Sánchez anar tan lluny políticament, tot i que es tracte de l’economia, estúpids. O no ? O no es tracta només de l’economia? El president xinès ha rematat la faena sentenciant que “Espanya està al costat correcte de la història” i que “Espanya i Xina són països que actuen amb rectitud moral”. Xi Jinping ha rebutjat també “el retorn del món a la llei de la selva”. El règim xinès no l’ha abandonada mai, la llei de la selva. No ha actuat mai amb rectitud moral i mai s’ha situat al costat correcte de la història. Que cars que ens ixen els festucs!
