En tots els països d’aquesta part del món -i també de l’altra- els governs comparteixen una prioritat d’interessos. Seguint el sant patró periodístic, en podríem dir “criteri de proximitat”. Això vol dir que tots els governs -totes les administracions, tot gatet i tot gosset- consideren que a l’hora d’adjudicar serveis, freqüències, equipaments públics, primerament han de tenir en compte els propis i, en segon lloc, els aliens. És molt fàcil. De catecisme elemental.
És a dir, si es tracta d’indústria de l’automòbil, un govern amb trellat ha d’afavorir la pròpia i, després, aquella que és capaç d’ocupar més treballadors propis. No és difícil d’entendre. En el cas de la Unió Europea, la política comunitària emmarca aquesta política i la condiciona a “la lliure competència”. A la “lliure competència” europea, no cal dir-ho. La UE desborda els marcs “nacionals” de tota la vida recent i l’amplia als interessos més o menys compartits. Però, al remat, els esquemes són els anteriors, presos des d’una nova perspectiva.
En el cas espanyol la bandera i l’ariet de les administracions és l’Ibex-35, les trenta-cinc empreses que més cotitzen en borsa i que donen una certa consistència a les il·lusions hegemòniques d’un Estat tradicionalment de sarsuela i que ara es pensa d’òpera. És ben coherent, per tant, que el BOE -que és una “unidad del papel en lo universal”- siga beneït, escrit i publicat cada dia per beneficiar aquestes trenta-cinc empreses. No totes igual, és cert. Hi ha les més amigues, les una mica amigues i les indiferents, però els poders a Espanya han entès de sempre que beneficiar aquesta família, impulsar-la, condicionar-la, dirigir-la, és una obligació que tenen per mantenir-se com un Estat. Si no, de què? Si no, per què Florentino Pérez no pateix gens i els presidents del Barça no paren de patir?
Espanya, doncs, ho entén tot i Catalunya no entén res. I ací hi hauria d’haver l’obligació d’entendre-ho tot més. Perquè Espanya és i es vol mantenir, i Catalunya aspira. Hi aspira. I encara més, l’actual govern. Perquè al llibre que van publicar com a guia i referent Oriol Junqueras i Marta Rovira -Tornarem a vèncer- parlaven d’esperar a “ser més” i a comptar també “amb l’empresa” per fer un nou salt. Una empresa més compromesa, més “nacional”. Un bot, farem nosaltres. Tornarem a vèncer? Ai!
Comptar amb la confiança i la complicitat dels empresaris hauria de voler dir tenir-los en compte. Fer prevaler, com fan a tot arreu, l’empresa pròpia. I si es fa un concurs de serveis de connectivitat de la Generalitat, les bases han de considerar i estimular la proximitat geogràfica, la seu social, la valoració que fa aquesta empresa per la llengua i la realitat pròpies. Si el govern fa un concurs de serveis de connectivitat i al final redacta unes bases que afavoreixen els de sempre, els forts, l’Ibex-35 -Telefónica, al remat-, el govern, senzillament, no fa com els altres governs del món. Com tots els governs que tenen Estat i que no s’han d’esforçar gens per tenir-ne un perquè ja en tenen. El govern de Catalunya fa “Si, bwana”, i es queda tan pagat. Estructures d’Estat? Servituds colonials.
