Per tercera volta consecutiva tot sembla indicar que el govern haurà de prorrogar pressuposts, que van ser aprovats per darrera vegada el 2023. L’executiu de Salvador Illa els ha pactats amb els Comuns i els diversos agents socials –amb la UGT, amb CCOO, amb la Pimec, amb la Cecot i amb Foment del Treball Nacional–, però els agents socials no voten al Parlament. Qui sí que hi vota és Esquerra Republicana, que, després d’haver-se posat a punt de caramel, ha acabat amargant la peladilla al president de la Generalitat.
Esquerra no votarà els pressuposts i presentarà una esmena a la totalitat quan arriben al Parlament perquè un dels compromisos que va subscriure el PSC per aconseguir la investidura de Salvador Illa –la cessió completa de l’IRPF– ha quedat ajornat a les calendes gregues. Oriol Junqueras es va reunir amb Pedro Sánchez divendres passat i, tot i que ningú de tots dos va explicar què havien tractat en la trobada semiclandestina, va quedar ben clar que el president del govern espanyol, almenys per ara, no pot assumir aquell compromís.
La primera pregunta que se’n pot derivar és preliminar. Per què Esquerra Republicana trenca acords amb el PSC per un desacord amb el PSOE? Ahir ho va deixar clar el mateix Junqueras: “El PSC i el PSOE són un misteri com el de la Sagrada Família. No se sap ben bé si són o no són la mateixa cosa”. Depèn, en efecte. En tot cas, la regla general sembla ser que el PSC s’oblida sovint que no controla el PSOE, però el PSOE no s’oblida mai que controla el PSC. O qui mana i qui no. I ja se sap, la gallina de dalt caga a la de baix.
Salvador Illa sempre confia a cegues en la capacitat de persuasió que suposadament exerceix sobre Pedro Sánchez, però aquesta vegada el president espanyol ha tingut unes altres prioritats. Més que assegurar els pressuposts del govern de Catalunya, Sánchez mira ara d’acontentar la candidata socialista a la presidència de la Junta d’Andalusia i encara ministra d’Hisenda i vicepresidenta primera del seu govern, María Jesús Montero. Sánchez sap que encarar la campanya electoral andalusa amb una cessió “als independentistes catalans” no és cap ganga. Però el PSOE no se’n pot queixar ni estranyar. Va ser ell qui va atiar durant els anys el mateix foc que ara alimenta amb llenya diària el PP.
En la política catalana –i en l’espanyola i en la internacional– ara pot passar de tot. Les banderes d’avui són els draps de demà. O més banderes encara. Algú hi podrà adduir que això ha estat sempre així. I no. Ara és més encara.
Salvador Illa, el PSC i molta més gent ja donaven per fet que, malgrat que Pedro Sánchez no acceptara cedir el 100% de l’IRPF a la Generalitat, amb una promesa imprecisa de traspàs futur n’hi havia prou per doblegar Esquerra Republicana. De fet, la majoria dels comentaristes i contertulians d’aquest país ja ho donaven per descomptat. Fins analistes. Des d’aquest mateix convenciment, el president Illa ha mirat de forçar el partit d’Oriol Junqueras amb tots els recursos al seu abast. I ha xocat contra una obstinació que de tard en tard també aflora.
El president d’Esquerra evangèlicament ha declarat que ell estima tothom i que només vol el bé per a Catalunya. I això en aquest moment precís vol dir que no aprovarà els pressuposts, perquè se sent envescat. Se’n podria sentir sempre, perquè el vesc de Pedro Sánchez és espès i permanent.
Afirma Oriol Junqueras també que el rebuig d’Esquerra no és greu, perquè està disposat a aprovar tots els decrets d’ampliació de crèdit que calga. De fet, el president d’Esquerra Republicana ha revelat que aquest recurs va suposar el 2025 un augment de 4.000 milions d’euros respecte a la despesa que es va concretar el 2024, darrer any de la presidència de Pere Aragonès. I 1.500 milions més dels que haurien correspost si s’hi haguera aplicat de manera inflexible el límit d’endeutament que havia determinat el ministeri d’Hisenda.
Si Junqueras no s’erra –i ell ho deu saber més bé que ningú–, no n’hi ha per a tant. Les exclamacions de les patronals i els sindicats majoritaris són, doncs, una exageració. En el primer cas, s’entén, perquè tant a la UGT com CCOO ja els està bé el govern actual. I qualsevol altre que incorpore un front d’esquerres. El segon cas, no tant, perquè els petits, els mitjans i els grans empresaris ja haurien de saber que les partides es poden omplir d’una manera o d’una altra.
Tampoc s’entén per què Esquerra manté l’acord de nou finançament amb el govern de Pedro Sánchez, si una de les peces que donaria sentit a l’engranatge és precisament la cessió de tot l’impost de la renda de les persones físiques a la Generalitat. No s’entén per què algunes coses –les mateixes– són tan determinants a Barcelona i tan nímies a Madrid.
Hi ha una altra coa important. Si encara queda algú amb interès per la política que haja seguit tot el drama pressupostari, inevitablement ha de pensar que la política catalana és més sainet que teatre. Molt més pa que formatge. Molt més sarsuela que òpera. En realitat, allò que preocupa a Salvador Illa és mantenir l’aparença d’un govern fort i estable. I allò que fan els republicans de veres i de debò és assegurar-los el suport que ho pot permetre en el fons, malgrat el rebuig en les formes. País de mones.
