Pedro Sánchez ha triat despatxar la legislatura amb dues armes que considera determinants en la nova campanya electoral: la identificació amb Maricarmen –aquesta senyora passarà a la història d’Espanya brillant més que Agustina d’Aragó– i la lluita oberta contra “les elits econòmiques”.
Qui tinga tres dits de front i dos de memòria ha de recordar la trajectòria saguntina de l’actual president de govern espanyol: el triple fracàs electoral –generals, autonòmiques i municipals– que va encadenar quan va ser nomenat secretari general del PSOE al congrés extraordinari del 2014, la seua dimissió del càrrec i la seua victòria en les primàries del 2017 contra Patxi López i Susana Díaz… Més aviat, contra l’aparell del partit, que ell va començar a desmantellar lentament. Ja només en queda un rastre difús o estrambòtic.
L’encara president del govern espanyol és un líder forjat contra tot i contra tots, acostumat a empomar-ne de l’alçada d’un campanar. Barra de ferro. La vella i revellida guàrdia del seu partit li ha declarat la guerra, però ja no queden barons que els acompanyen més enllà d’Emiliano García-Page. El PSOE d’ara és el PSOE del seu secretari general. La essa de les sigles no és la essa del socialisme, sinó la essa de Sánchez. Qui subestime aquesta anguila la perdrà encara que la tinga agafada per la cua.
Pedro Sánchez ha fet de tot abans d’arribar al xou actual. Des de festejar amb Ciutadans fins a convocar noves eleccions per no haver d’acceptar com a vicepresident Pablo Iglesias. El seu discurs ha mutat quan li ha calgut i la seua lògica és la del pervivent. La dreta africanista li diu “perro” quan n’haurien de dir rabosa.
Aquesta lògica, canalla i predicible, explica per què ara és proclama el guerrer contra “les elits”. Trampa ben jugada, que no s’hauria de creure ningú. Quines elits? Les que presideixen algunes de les empreses més potents de l’Ibex 35 que ell ha triat a dit? Les elits econòmiques han viscut dels interessos dels interessos en aquesta legislatura. Si alguna plutocràcia s’ha alçat contra Pedro Sánchez, ha estat la judicial i ara l’abusamaricarmens. I poca cosa més. Potser Felip VI, però ho fa amb discreció i astúcia. L’altra, que és quasi tota, aguanta metxa mentre en trau tant de profit com pot i com és habitual.
Dins el sistema –i no fora– Sánchez, amb el suport de tant en tant rebec de Sumar, ha aconseguit uns resultats econòmics plausibles. Potser perquè no han tocat res.
Durant la darrera legislatura –i a diferència d’altres estats europeus– els principals indicadors econòmics han mantingut un creixement continu i sòlid, mentre les xifres de l’ocupació laboral anaven creixent. Només la inflació ha castigat la no política del govern, una rebel·lia que les imbecil·litats de Donald Trump han accentuar ara. A Espanya el PIB ha mantingut un creixement moderat, però constant, i la població activa no ha deixat de créixer. Mai l’economia havia acompanyat tant una política aeconòmica. Fins i tot –qui ho havia de dir– el dèficit públic s’ha anat reduint. L’any passat, amb el 2’2 per cent va superar de bon tros l’objectiu que s’havia marcat la Unió Europea, que era del 2’5. Pel que fa al deute de l’estat, és cert que s’ha enfilat fins a un màxim històric –1,76 bilions–, però també que enguany podria abandonar les tres xifres que l’han acompanyat durant la darrera dècada.
Les xifres i les estadístiques molt sovint queden desmentides per les realitats quotidianes. A Espanya els sous han anat baixant i els lloguers s’han disparat. Les classes mitjanes –a les quals apel·la cada dia Alberto Núñez Feijóo amb el seu mos ofídic– se senten més vulnerables que mai i, si el consum és manté, és perquè la taxa d’estalvi ha anat reculant, potser com a conseqüència del carpe diem postcovid, potser perquè no es pot estalviar quan la inflació augmenta i els sous s’enquisten.
I malgrat això, les grans xifres de l’economia espanyola d’aquesta legislatura són passadores i presentables. Unes xifres que poden disgustar els adversaris més bèsties de Pedro Sánchez, però que no poden contrariar les elits. “Contra les elits”, clama el candidat a la permanència. Qui se’l crega es mama el dit.
