Divendres passat va transcendir que Volkswagen estudia el pla més dràstic dels seus vuitanta-nou anys d’història: suprimir fins a 100.000 llocs de treball, al voltant del 15% de la plantilla mundial, i tancar quatre fàbriques a Alemanya. Entre les candidates a tancament hi ha la planta de Zwickau, reconvertida fa pocs anys, amb subvencions i molta litúrgia mediàtica, en santuari del cotxe elèctric i avui aturada de manera intermitent. El pla no s’atura aquí: preveu retallar la inversió un 15% fins a poc més de 130.000 milions d’euros i estalviar 11.000 milions de despesa estructural d’aquí al 2030, després d’haver rebaixat la capacitat productiva de dotze a nou milions de vehicles l’any. La xifra duplica l’ajust de 50.000 ocupacions que el fabricant ja havia pactat amb els sindicats el 2024 i arribarà al consell de supervisió el mes vinent enmig de la previsible resistència sindical, amb una acció que acumula una caiguda de prop d’una quarta part des de principi d’any. El primer constructor europeu ho resumeix amb una frase punyent: el model de fabricar cotxes a Europa i exportar-los al món “ja no funciona”. Hem deixat de ser competitius.
Seria còmode atribuir-ho tot als aranzels de Trump o a l’embranzida dels fabricants xinesos, i tots dos han estat actors rellevants del drama. Ara bé, el cas de Wolfsburg no és un accident aïllat sinó el símptoma d’una malaltia que ve de lluny. Durant una dècada, Europa ha decidit liderar la descarbonització tot ignorant com encaixaria la competitivitat industrial en tot plegat. Ho ha enfocat com un acte d’exemplaritat moral. Ens hem erigit en el Robin Hood del clima enmig d’una solitud absoluta, malgrat que la Unió Europea genera avui poc més del 6% de les emissions mundials de CO₂ i és, amb el Japó, l’únic gran bloc que les redueix any rere any. La Xina, mentrestant, ja en concentra prop del 32% i continua a l’alça; els Estats Units n’aporten un 13% i l’Índia un 8%, i tots dos creixen. Dit d’una altra manera: si Europa desaparegués demà del mapa de les emissions, el termòmetre global gairebé no se n’adonaria, perquè el creixement asiàtic d’un sol any esborra de cop tot el nostre estalvi acumulat.
No només la nostra croada unilateral és poc eficaç contra un repte que, per definició, és global; és que ni tan sols hem reduït de debò les emissions, sinó que les hem traslladat. La fuita de carboni, és a dir, el fenomen pel qual la producció contaminant emigra cap a tercers països amb regulacions més laxes, ja no és una hipòtesi teòrica. Segons Eurostat, el 35% de la petjada de carboni del consum europeu es genera avui fora de les nostres fronteres: importem allò que abans fabricàvem, i amb la fàbrica se’n van les emissions, però també els llocs de treball i el coneixement industrial. De fet, la petjada del nostre consum és un 21% més alta que les emissions que generem dins de casa: som importadors nets de CO₂. Pitjor encara: quan la producció es desplaça a xarxes elèctriques més brutes que la nostra, el balanç global pot acabar emetent-ne més, i no menys. Hem aconseguit la proesa de semblar més nets sense ser-ho, simplement comprant a la Xina, a Turquia i a Egipte el que hem deixat de produir.
Tot plegat respon a una manera d’entendre l’economia que confon els desitjos amb les equacions. L’economia és una disciplina que estudia com s’assignen recursos escassos, no un catàleg de bones intencions; ignorar els senyals de preu, la productivitat o l’avantatge comparatiu surt car. No ho diem només els industrials; fa mesos que l’informe encarregat a Mario Draghi va advertir, amb la fredor d’un diagnòstic mèdic, que el continent s’encamina cap a una “lenta agonia” si no resol alhora el cost de l’energia, l’excés de regulació i la manca d’escala. Quan la política industrial es construeix sobre el voluntarisme i no sobre la realitat dels números, el resultat no és un planeta més fred, sinó un continent més pobre.
No es tracta de renunciar a la transició: les renovables són, de fet, la nostra millor aposta de sobirania energètica. Es tracta de fer-la amb una certa dosi de rigor. Això vol dir neutralitat tecnològica, en comptes de tecnologies emergents imposades per llei: fixar l’objectiu d’emissions i deixar que el mercat i els enginyers triïn el camí, enlloc que el legislador esculli per endavant la tecnologia guanyadora. Vol dir un mecanisme d’ajust de frontera (el CBAM) que de debò iguali el terreny de joc i obligui els productes importats a pagar la mateixa fiscalitat verda a la qual hem sotmès la indústria interna. Cal, en definitiva, la humilitat d’admetre que un continent que es desindustrialitza no salva ningú: només es condemna a la irrellevància. La desfeta de Volkswagen ens recorda que un continent empobrit i sense indústria no tindrà ni la veu ni els recursos per liderar res, i menys encara la transició que deia voler encapçalar.
