Pedro Sánchez és una incertesa permanent en els seus pactes amb els dos grans partits independentistes catalans. El president del govern espanyol juga a les fredes i a les calentes; això sí, sempre amb un tarannà aparent amable. Va complir amb Junts en el cas de la llei d’amnistia –encara que sabia que al remat l’aplicació final del text aprovat al Congrés dependrà dels murs de contenció judicial– i no complirà –perquè ni vol ni pot– en el de la reforma del model de finançament autonòmic que PSC i PSOE han acordat amb Esquerra Republicana. Potser perquè no depèn d’ell i potser també perquè, si actuara de manera unilateral al marge del Consell de Política Fiscal i Financera, no podria controlar les conseqüències legals i polítiques que se’n podrien derivar.
En el cas de l’OPA llançada contra Banc Sabadell Sánchez sí que ha complert en el pacte explícit –no consta enlloc– que havia travat tant amb Junts com amb Esquerra. El consell de ministres d’aquesta setmana ha complicat la vida al BBVA fins on podia fer-ho. Les condicions que ha aprovat aquest consell són severes pel que fa a la política de crèdit, de recursos humans i d’oficines de les dues entitats.
Durant un mínim de tres anys i un màxim de cinc, el Sabadell haurà de mantenir la seua política de préstecs, especialment aquells que fan referència a les petites i a les mitjanes empreses, el BBVA no podrà aprovar cap acomiadament col·lectiu –és a dir, haurà de mantenir les plantilles actuals de les dues entitats– i tampoc podrà tancar les sucursals coincidents. En la pràctica, això vol dir que la fusió que plantejava l’entitat que presideix Carlos Torres queda descartada de facto.
Difícilment el consell de ministres podia anar més enllà sense trobar-se amb un seriós revès judicial o decidit des de la Unió Europea posteriors.
La mateixa decisió del govern de Pedro Sánchez no s’entén sense considerar el context polític –més aviat, les pressions polítiques– que l’han propiciat. El govern i totes les institucions de l’Estat coincideixen en les intencions de la política financera comunitària. És a dir, a afavorir els moviments i les absorcions que concentren tot el poder del sector en unes quantes entitats sòlides i a prova de crisis. En el cas espanyol han estat precisament aquestes crisis i les successives maniobres dels governs les que han fet confluir el gran poder en tres entitats. I aquesta confluència desemboca a Madrid, en oposició flagrant al curs natural dels rius.
En unes altres condicions polítiques, doncs, el govern de l’Estat més aviat hauria afavorit les intencions absorbidores del BBVA. Només cal recordar quina va ser l’actitud de José María Aznar en el procés induït que va propiciar la fusió del llavors BBV amb la llavors pública Argentaria.
La direcció de Banc Sabadell, els seus accionistes més contraris a la jugada del BBVA i els petits i mitjans empresaris poden respirar relativament tranquils. Només relativament perquè potser Carlos Torres no llançarà tan fàcilment la tovallola. El BBVA té un cert espai judicial i té també la possibilitat d’acceptar les condicions que ha imposat el consell de ministres i confiar que el pròxim resultat electoral a Espanya facilitarà unes maniobres que alguns s’han afanyat massa ràpid a considerar descartades.
