Al món -i als submons- dels negocis el criteri que regeix és el de la utilitat. Res no es fa si no és per utilitat. Que què i si no, de què? Fins i tot uns altres criteris -com el del prestigi o la pròpia imatge- hi queden supeditats. Si una empresa hi dedica temps i esforços, al prestigi o a la imatge, ho fa pensant què en pot traure. La vida és aspra. Aquesta premissa emmarca el retorn de la seu social del Banc Sabadell. I ho emmarca tot també.
Per què centenars d’empreses van traslladar la seu social durant els dies de batalla continuada i glòria efímera del 2017? Potser alguna ho va fer per devoció nacional. Per l’adhesió total a la causa espanyola -perdó, constitucional- dels seus propietaris o accionistes. Devien ser-ne l’excepció. La majoria -la majoria que compta- van prendre aquesta decisió -amb la crossa dels decrets de Mariano Rajoy- perquè ho van considerar útil. Útil per evitar la sagnia borsària o l’hostilitat dels fons d’inversió, útil per acontentar el Banc d’Espanya, útil per apaivagar la pressió del govern de l’Estat, del rei o del sursum corda, útil per no perdre més. Més val perdre que més perdre, diuen a València. Canviar la seu social podia equivaldre a perdre la confiança d’una part dels catalans, però, si no ho feien, se’n podien derivar unes conseqüències més amargues. La tria va ser massiva i inequívoca.
Anys després revertir la decisió pot suposar unes molèsties que potser no paga la pena pair si no són útils. Qui els ho agrairà? El trasllat els va suposar maldecaps importants? Hi va haver una reacció social que els afectara la cartera de clients o el compte de resultats anual? Una altra dita sentencia que qui ja està bé no s’ha de moure. És exactament això. Torna a prevaldre el criteri d’utilitat. Només hi han tornat AGBAR i Ciments Molins perquè deuen haver apamat bé inconvenients i avantatges. Ningú més fins ara n’havia trobat, de virtuts, en un gest que comporta ni que sigui petites molèsties administratives.
Fins aquesta setmana. Ara un dels dos grans bancs del país -el Sabadell- ha anunciat el retorn. I per què? Pel criteri d’utilitat. Com s’entén dit criteri en aquest cas? Què hi guanya el Sabadell? Confiança, per exemple. La confiança de les petites i les mitjanes empreses que els han fet costat contra l’OPA del BBVA, de la Pimec i de Foment, dels sindicats i del teixit econòmic català. La confiança de tots aquells que consideren transcendent que Banc Sabadell no siga absorbit i que mantinga el caràcter i la territorialitat.
Què més hi pot guanyar el Sabadell? Un cert reconeixement tant del govern de la Generalitat com de l’espanyol. El pas permet que els dos executius puguen proclamar que a Catalunya les coses han canviat, que la tranquil·litat impera, que s’ha recuperat la seguretat jurídica i que ara les empreses poden tornar-hi i s’hi pot passejar tranquil·lament pel carrer. Només Pedro Sánchez i els seus ministres saben per què han estat i són bel·ligerants contra la pretensions del BBVA. Potser ho han fet perquè volen marcar territori, per contrariar el PP a qui ja li està bé l’OPA, per llançar un missatge al BBVA, per poder dir que Catalunya ja és feliç i segura dins l’Espanya plural o per asserenar una l’inquiet independentisme de Junts o el més calmat d’Esquerra… Siga com siga, el retorn del fill pròdig és una notícia que han concelebrat tant Pedro Sánchez com Salvador Illa.
I encara el Sabadell hi pot guanyar una certa adhesió d’una part de la població que a Catalunya aquestes setmanes rep les falques enganyabovos del BBVA i que, a l’hora de la veritat, veu que els fets són els que són i les promeses se les emporta el vent.
Algú pot pensar també que, després de l’aventura espanyola -més espanyola que mai-, els directius del Sabadell potser han entès que fondre’s amb Madrid vol dir exactament fondre’s, desaparèixer, i ara volen recuperar la identitat que en els darrers anys havien diluït amb no sé sap quines pretensions inútils. Tant de bo.
Ha guanyat la utilitat. I encara n’hi ha una altra, d’utilitat, que podria derivar-se’n com a conseqüència. Potser l’exemple del Sabadell s’escampa. I s’encomana a altres empreses que no vulguen quedar en evidència com a contrast. Quina utilitat en trauen ara, de fer el poruc?
1 
