La reducció de la jornada laboral a 37’5 hores setmanals ha estat una iniciativa de Sumar i la vicepresidenta segona del govern espanyol, Yolanda Díaz. De fa mesos –potser des del mateix naixement de la legislatura– tothom ha anat a la d’ell. Cada partit només descompta temps i tots els seus dirigents actuen com si els pròxims resultats electorals depengueren de cada nova finta, de cada intervenció davant els micros o a la intempèrie de les xarxes socials. Quan no hi ha guió, tot és escenari i improvisació per aconseguir l’interès del públic. Un públic que va de colp a bac.
Yolanda Díaz havia posat totes els seus asos –que no són gaires– en una nova jugada que presentava, pagadíssima, com una “gran victòria” de la classe treballadora. No n’hi ha hagut, de victòria, perquè l’aritmètica parlamentària és inflexible i sense els diputats de Junts la iniciativa necessàriament havia de naufragar. Així ha estat. Els dirigents del partit que lidera Carles Puigdemont ja havien avisat que rebutjaven la proposta de Sumar perquè aplicar-la podria suposar un greu problema per a les petites i mitjanes empreses.
Com tot en aquesta vida, l’al·lèrgia dels juntaires a la mesura és discutible, però no es pot discutir que les organitzacions que representen aquest volum empresarial havien expressat els mateixos recels. En teoria els dirigents de Sumar van mirar de negociar-ne els termes amb els de Junts. Fins i tot van afirmar que havien entrat en converses amb el mateix Puigdemont. En la pràctica no sembla que hagen suat la cansalada en l’esforç. La tropa de Díaz sembla haver-se acontentat amb la derrota, que els permet insultar una vegada més la de Junts, la qual situen per defecte i per interès al costat de la dreta i l’extrema dreta espanyola, “perquè voten plegats al servei del capital”.
Ací qui més qui menys es posa a l’ombra del dimoni quan li convé. Ho farà aquests dies l’esquerra més autèntica del planeta –la de Podem– quan vote colze a colze, escó a escó, al costat del Partit Popular i VOX contra el traspàs de les competències d’immigració al govern de la Generalitat. Un govern –se’n deuen haver descuidat– que les hauria de gestionar des de la sensibilitat del PSC amb el suport d’Esquerra i els Comuns. Si socialistes, republicans i comuns són “racistes”, ací ja no se salva ni l’ànima més inclusiva. La jugada final del fracàs del traspàs ha acabat amb dirigents de Podem titlant Jordi Turull d’estúpid i “gilipollas”. L’exlíder del partit, Pablo Iglesias, ha anat una mica més enllà i l’ha enviat directament “a la merda”.
La gran pregunta és determinar si Podem i Junts van arribar a reunir-se de debò per determinar les virtuts o els defectes del projecte de llei de la reducció de la jornada laboral. Si ho van fer amb coneixement i convenciment. Perquè pagava la pena i, sobretot, perquè aquests contactes –més enllà dels que puguen mantenir Junts i el PSOE– són determinants per a saber si la legislatura té cap sentit. Per fer-se a la idea si en els pròxims mesos serà possible arribar a aprovar alguna llei que puga afavorir les empreses i els treballadors.
Com que tots els analistes i tots els indicadors internacionals consideren Espanya com el gran exemple europeu de progrés econòmic, el govern, els partits que el conformen i els que li donen suport podrien haver arribat a la conclusió que no cal. Que l’única cosa que han de fer és traure pit i cresta contra amics i enemics. I qui dia passa resultat electoral empeny. O això es pensen.
