Com sol passar de tant en tant i metòdicament, la pugna entre els llogaters i els propietaris de l’edifici de l’Eixample de Barcelona conegut com Casa Orsola s’ha convertit en emblema i estendard. Un far més en la lluita veïnal contra la foscor especulativa per aconseguir un accés a l’habitatge -en lloguer o en propietat- que a la capital de Catalunya és extremadament aspre. Es fa difícil en aquestes batalles puntuals, si no ets un deshonrat, de no prendre partit pel més dèbil. Sobretot, quan la carestia dels preus en aquest àmbit inquieta o alarma la majoria de les economies mitjanes i sacseja les més humils.
El problema -el problema d’aquesta mena d’episodis- és la sinècdoque inadequada. És a dir, confondre la part -la Casa Orsola- pel tot -l’accés general a un habitatge digne a preus moderats a Barcelona. Fins i tot en la lluita per aconseguir millorar-ne les condicions aquests emblemes poden resultar contraproduents, perquè la victòria en una causa concreta pot entelar les derrotes previsibles en molts altres fronts.
Si hi haguera elements malignes superiors i poderosos -determinants- en l’especulació immobiliària, potser fins i tot aquestes maniobres de distracció els convindrien per mantenir ocupats els més bel·ligerants i entretinguda l’opinió pública. Unes maniobres que poden afavorir també la ineficàcia de les administracions, que gallegen molt i hi inverteixen molt poc.
Les nostres vides, però, es regeixen, s’ordenen i s’il·luminen amb aquests episodis, que sovint, quan l’atenció social es desvia cap a altres nous objectius, es dilueixen i acaben no se sol saber com.
Els protagonistes visibles de la batalla concreta -els d’un costat: llogarets afectats, veïns i l’associació que els representa- consideren, però, que si guanyen -què vol dir exactament aquí guanyar?-, l’exemple es pot escampar i que la Casa Orsola pot representar un abans i un després en la lluita contra “l’especulació desbocada” i “els fons voltors”.
Ja ho veurem. Els camins dels cementeris són empedrats de bones intencions i lluites compartides. Siga com siga, la Casa Orsola de l’Eixample de Barcelona ara és l’epicentre de la brega dels afectats i del Sindicat de Llogateres per aconseguir uns lloguers justos i contra l’especulació. En aquesta disputa de bondat contra maldat -convé repetir-ho-, la majoria de les persones que es pretenen decents es decanten del costat dels febles, que no són els propietaris. Curta lluita, doncs, i victòria duradora, caldria desitjar-los.
Però la lluita ja s’allarga durant dos anys i ara ha anat a raure als tribunals, que hi han aplicat la legislació vigent. El jutge encarregat del cas ha donat la raó als propietaris i ha ordenat el desnonament del primer veí, que no s’ha pogut concretar en els quatre intents successius que ha fet la comitiva judicial per la presència de centenars de persones disposades a impedir-lo.
Ha estat en aquesta quarta temptativa que, finalment, el propietari o representant del fons d’inversió que va adquirir l’edifici -Lioness Inversiones- s’ha explicat públicament. Albert Ollé afirma en un comunicat que la seua empresa només pretenia “mantenir de forma sostenible un edifici modernista”, que va arribar a acords amb els llogaters que se li van adreçar -no n’especifica les característiques- i que es planteja de vendre’s ara aquesta propietat a un fons autènticament “voltor”, que no abordarà la qüestió amb les mateixes cauteles.
Ollé denuncia també els danys que ha patit l’edifici i “la incapacitat de conciliar drets i deures” dels veïns que han cedit la representació al Sindicat de Llogateres i a aquesta mateixa organització. La resposta del sindicat ha estat alegrar-se’n. “Si ven i se’n va, un menys”, han celebrat.
La versió d’Albert Ollé pot ser més o menys creïble. Resulta una mica inversemblant acceptar que la seua empresa només buscava amb l’adquisició de l’immoble “mantenir de forma sostenible un edifici modernista”. A això es dedica aquesta empresa? A conservar el patrimoni urbà?
Però si la versió d’una de les parts -la que la majoria de l’opinió publicada considera “agressora”- pot ser revisada des de la impertinència necessària, l’altra -la de l’“agredida”- no pot ser acceptada com a veritat revelada.
La “tensió” -paraula ara tant rebregada- a què el Sindicat de Llogateres ha sotmès la propietat en qüestió també pot plantejar unes altres preguntes d’igualment impertinents. Per exemple, qui paga l’IBI de l’edifici? Si ho fa l’empresa d’Albert Ollé, que no pot cobrar els lloguers per la situació extraordinària que ha d’afrontar, l’ajuntament s’ha plantejat una exempció o moratòria?
Algú pot considerar aquest impost municipal una anècdota. Aquest algú erraria. Ollé té raó quan denuncia “la incapacitat de conciliar drets i deures”. Si l’administració -la de justícia- no és capaç de garantir els drets legals de la propietat, per què aquesta ha de complir els deures tributaris que li imposa la mateixa administració -en aquest cas, municipal-?
Si l’IBI és l’anècdota, que mossega, la pretensió dels implicats hi representa la categoria. El Sindicat de Llogateres ha proclamat que la intenció que els mou és aconseguir un “preu just” dels lloguers. Qui el decideix, aquest “preu just”? El mateix sindicat? Abans de res, es tracta realment d’un “sindicat”? El preu legal ara el determina el marc legal aprovat al Parlament espanyol i l’aplicació corresponent que ha concretat la Generalitat. Comparteixen llogaters i sindicat de llogateres aquests criteris?
Al remat, allò que compta és què hi ha d’un costat i què de l’altre. D’un costat hi ha un augment inaturable dels preus dels lloguers i de la propietat dels immobles a Barcelona. I el profit que en trauen fons d’inversió de tot pèl. Garses i voltors. De l’altre hi ha “la pressió popular” que exerceixen algunes entitats que no ha triat ningú i que diuen representar a tothom. I els efectes que aquesta “lluita” acaba escampant entre el sistema de propietat immobiliari. La victòria de la Casa Orsola beneficiarà l’interès col·lectiu? O la gran batalla només acabarà com un episodi galdosià més? Potser al remat l’edifici acabarà fet tabac i caient a trossos…
4 
