Una vintena d’associacions empresarials de Catalunya -entre les quals hi ha les més decisives, des de Foment del Treball Nacional fins a FemCAT, passant per les tretze cambres de comerç- han fet públic un document en què reclamen -i justifiquen- un canvi del finançament dit autonòmic. Totes aquestes organitzacions demanen una reforma “total i profunda” del model actual o la implantació d’un de nou, que hauria de ser “de model federal” o en forma de pacte fiscal en el cas de Catalunya.
La proposta s’emmarca en el nou moment polític que travessa aquest país, en el qual allò de “Ho tornarem a fer” sembla haver passat a la història i en què s’ha imposat l’acord pragmàtic amb un govern -el de l’Estat- que necessita els vots dels dos partits independentistes catalans per aconseguir un mínim d’estabilitat parlamentària.
En aquesta nova etapa necessàriament pragmàtica, doncs, el pacte fiscal torna a reviscolar perquè l’administració autonòmica de la Generalitat amb el finançament que la castiga de fa dècades és del tot dependent -subsidiària, més ben dit- del govern de l’Estat.
Aquesta demanda -més o menys ben raonada-, però, no ha arribat ara de la mà del govern d’Esquerra Republicana ni de l’oposició de Junts, sinó de les principals entitats que articulen la patronal catalana, a les quals s’han sumat el Col·legi d’Economistes, el RACC o el Cercle d’Economia.
La llista de signants impressiona i enlluerna. En qualsevol part del món civilitzat provocarien una resposta política de la part a què apel·len, però ací ens movem entre unes altres especificitats molt més agres.
Només cal recordar que allò que hem convingut a denominar -per estigmatitzar-lo o per reivindicar-lo- “procés” va tenir un punt d’inflexió concret quan Artur Mas i Mariano Rajoy es van reunir a Madrid el juliol del 2014 amb la intenció d’arribar a un acord de finançament que trencara amb els vicis constatables que havien acumulat els pactes anteriors. Aquesta era almenys la intenció del president de la Generalitat. Va ser debades. Les limitacions -enormes i de tota mena- que va constatar-li Rajoy van fer que Mas abandonara el propòsit i acabara convocant noves eleccions.
Durant les dues legislatures que Mariano Rajoy va presidir el govern de l’Estat va ser incapaç de renovar la llei de finançament autonòmic, aprovada el 2009 i que havia de ser revisada quatre anys més tard. Els successius governs espanyols han anat ajornant una qüestió que enfronta els dos partits que se’ls disputen i han anat aplicant als dèficits que es multipliquen una sèrie de pedaços que no resolen el problema dels territoris infrafinançats.
En l’acord de govern que van subscriure el PSOE i Sumar al començament d’aquesta legislatura hi ha una referència explícita la modificació del model de finançament: “Impulsarem un nou model de finançament autonòmic -diu el document- que garantesca els recursos necessaris perquè la ciutadania gaudesca de serveis públics de qualitat. Un model basat en els principis d’equitat, solidaritat, autonomia financera, corresponsabilitat fiscal, suficiència financera i lleialtat institucional per garantir la igualtat d’accés de la ciutadania als serveis públics, i que corregesca l’infrafinançament de determinats comunitats autònomes”.
El text, però, concreta poc i, quan ho fa, no es refereix exactament a Catalunya: ”Mentre no es concrete aquesta proposta, als pressupostos generals de l’Estat es garantirà a la Generalitat Valenciana i a les altres comunitats autònomes infrafinançades la prestació dels serveis públics al mateix nivell que la resta de l’Estat”.
Consideren el PSOE i Sumar que Catalunya està “infrafinançada”? Potser sí. En tot cas, no ho constaten.
Tot es complica més encara quan resulta evident que qualsevol reforma de calat que afecte tot el sistema de finançament exigeix l’acord entre socialistes i populars. I que quasi totes les denominades comunitats autònomes ara són governades pel PP.
La història “autonòmica” de l’Estat il·lustra amb tota mena de detalls i misèries les dificultats que té qualsevol govern per avançar cap a un finançament menys injust que acabe amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya. Misèries que, en la situació política actual a Espanya, es poden multiplicar per cent.
L’única resposta satisfactòria que podria donar Pedro Sánchez a totes les entitats catalanes que li han demanat un canvi en el finançament comportaria avalotar encara més el vesper del PP i obtindria un rebuig frontal de tots els territoris autònoms on governa.
Predicar al desert: aquest és el trist paper que han jugat en els darrers anys tots aquells a Catalunya que criticaven durament l’intent sobiranista de la majoria independentista, però alhora eren del tot impotents a l’hora de concretar alternatives que l’Estat acceptara.
El nou document acabat de fer públic exigint un finançament just per a Catalunya acabarà una vegada més al calaix de les bones intencions insatisfetes. La patronal catalana pot demanar al president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, Vicente Boluda, què han aconseguit ells després d’anys i anys de fer bondat i de demanar el Corredor Mediterrani.
