La caiguda de l’exprimer ministre francès, François Bayrou, té una interpretació estrictament política. La política francesa és un vesper. L’art d’embolicar la troca i complicar-se la vida entre els de sempre amb l’única intenció que l’extrema dreta no arribe al poder. Pel camí, la dreta hi ha perdut la credibilitat a la gatera i l’esquerra, tots els pèls. La derrota de la moció de confiança de Bayrou deixa l’Estat i el president de la república en un atzucac de conseqüències incertes. I al mig –i com sol passar–, tot adobat amb les protestes de la part de la societat francesa més sensible a escaldar-se sempre contra el poder i a plantar-li cara de la manera més vehement.
Però, més enllà del laberint polític francès, hi ha els fets econòmics. François Bayrou ha explicat per amunt i per avall que el dèficit i el deute acumulat que arrossega l’Estat són insuportables. L’única solució per a aquest mal silenciós i letal que ha trobat el primer ministre és “treballar més”, produir millor, i augmentar els ingressos públics. Alhora, Bayrou proposava reduir la despesa pública. Més “retallades”, en l’argot que des del 2010 s’ha fet popular en aquesta part del món.
La proposta de l’excap de govern de francès no ha trobat suport parlamentari. En clau estrictament política, François Bayrou era un cadàver de fa temps. Però i si es mira des del punt de vista econòmic?
França acumulava un dèficit públic el 2014 de 3.305.287 milions d’euros, que equivalien al 113 per cent del PIB, i suposaven un dèficit per càpita de 48.157 euros. Comparades amb els Estats Units o el Japó, aquestes xifres no són tan escandaloses, però si es prenen com a referència els altres membres de la Unió Europea –salvats el cas d’Itàlia i de Grècia–, són les pitjors de l’eurorànquing.
Pel que fa al deute públic, el mateix any Espanya el va situar en el 3’15 per cent, mentre que França, lluny de les recomanacions de la Unió, el va pujar fins al 5’80 per cent. Són uns indicadors extremadament preocupants. Però, més enllà de l’estadística, la qüestió és quin és el grau de confiança dels fons d’inversió en el deute públic francès i quant dedica ara mateix l’Estat del seu pressupost anual per fer front a aquest deute.
El deute públic dels Estats Units va suposar el 2024 el 120’79 del PIB i 96.667 milions de dòlars, mentre que el dèficit d’aquell any es va situar en el 7’26 per cent. Potser aquestes xifres també ajuden a entendre l’avidesa aranzelària de Donald Trump, que hi ha aplicat una teràpia personal de resultats tumultuosos i incerts.
Els Estats Units poden anar a trumpades, però i França? Més enllà de les solucions que ha proposat François Bayrou, n’hi ha més? Afirma l’esquerra boquejant que ella augmentaria dels imposts “dels rics”. I realment aquesta pujada tindria una repercussió palpable i efectiva en els comptes públics? Tots els exprimers ministres francesos que han intentat reformar el sistema públic s’han trobat una contestació social que els ha dissuadit a la força. Bayrou ni tan sols ha arribat a aquest punt.
El problema –el mal francès– és que, més enllà del que proposava François Bayrou, que ha intentat per enèsima vegada agafar el bou per les banyes, hi ha poca cosa i molta demagògia. El món ha canviat i el model econòmic i social francès fa aigües. I si és l’extrema dreta qui l’ha de salvar…
1 
