Aquesta setmana ha tornat a sorgir al debat públic un tema recurrent: la productivitat. És ben sabut que l’economia espanyola arrossega aquest problema estructural de sobres conegut, però que massa sovint queda amagat darrere de les xifres de creixement o d’ocupació. No és un simple concepte acadèmic ni una curiositat estadística. És, de fet, el mecanisme que determina fins a quin punt els recursos (treball, capital, coneixement) es fan servir de manera eficient per generar riquesa. I és la clau de volta que explica per què la renda per càpita espanyola s’ha anat allunyant de la mitjana europea: si l’any 2000 ens situàvem només un 2,4% per sota, el 2022 la distància ja arribava al 14,4%.
Les dades de l’Observatori de la Productivitat i la Competitivitat a Espanya (OPCE), impulsat per la Fundació BBVA i l’Ivie, són contundents: entre el 2000 i el 2022, la Productivitat Total dels Factors (PTF) ha caigut un 7,3%. Mentrestant, als Estats Units ha crescut un 15,5% i a Alemanya un 11,8%. Ras i curt: Espanya ha desaprofitat els seus recursos.
Les causes són múltiples, però n’hi ha una de molt evident: l’herència de la bombolla immobiliària. Durant la primera dècada del segle XXI, una part desproporcionada de la inversió va anar a parar al sector de la construcció, tant residencial com no residencial, que es caracteritza per actius de llarga durada amb elevats costos d’amortització. Després de la crisi, aquests actius van quedar parcialment buits o infrautilitzats. Avui encara pesen com una llosa sobre les empreses i les famílies. Només cal mirar les xifres: el 30% del parc d’habitatges a Espanya són immobles buits (per desgràcia, no sempre ubicats on serien més necessaris en la conjuntura actual del mercat de l’habitatge) o de segona residència, gairebé el doble que a França i més del triple que a Alemanya. Invertíem no per millorar la productivitat, sinó perseguint guanys de capital a curt termini.
A aquest problema s’hi afegeix un altre: la manca d’inversió en actius intangibles. Recerca i desenvolupament, programari, bases de dades, formació dels treballadors, organització empresarial, etc. Tots ells són actius que marquen la diferència a les economies més avançades. A Espanya, però, només representen un 40% de la inversió total, molt lluny del 60% o més que es registra al Regne Unit, Suècia o els Estats Units. No és cap sorpresa, doncs, que el nostre teixit productiu sigui menys innovador i tingui més dificultats per transformar coneixement en eficiència.
La productivitat del treball, calculada com el PIB per hora treballada, també avança a pas lent: un 0,7% anual de mitjana des del 2000, davant l’1,1% de la UE i l’1,4% dels Estats Units. Aquí cal fer una precisió important: la productivitat del treball a Espanya és típicament contracíclica. Augmenta en recessions perquè la destrucció d’ocupació es concentra primer en contractes temporals, típicament associats a una menor productivitat. La mitjana puja no perquè treballem millor, sinó perquè canvia la composició dels que conserven la feina. És el mateix efecte que fa que el salari mitjà s’enfili en crisi, no perquè els treballadors cobrin més, sinó perquè els sous més baixos desapareixen de la mostra.
El que realment hauria de preocupar-nos és l’estancament de la PTF. És aquí on aflora la incapacitat de fer un ús més eficient del treball i del capital acumulats. Ni l’expansió educativa, ni la modernització parcial de les infraestructures, ni la digitalització incipient han estat suficients per revertir una tendència de fons. El nostre creixement es continua basant massa en la quantitat de recursos utilitzats i massa poc en la seva qualitat.
Ara bé, hi ha una escletxa d’optimisme. Després de la Gran Recessió, entre 2013 i 2019, la PTF va créixer un modest 1,2%. Després de la pandèmia l’avenç acumulat ha estat del 2,8%. No són xifres espectaculars, però apunten a un canvi de patró: més inversions en actius tecnològics i intangibles, menys dependència del sector de la construcció.
És urgent i necessari un canvi cultural i institucional que aposti per la innovació, la formació contínua, la professionalització de la gestió empresarial i la millora de l’assignació de recursos. El que ens hi juguem no és només la competitivitat internacional, sinó la capacitat de créixer de manera sostinguda i de garantir més benestar a les generacions futures.
