Més enllà del debat sobre l’estratègia de l’independentisme -nacionalment, vigent i necessari- i sobre les contrapartides sobre el finançament que ha exigit Esquerra Republicana, la investidura de Salvador Illa suscita unes altres incògnites. Cal dir, d’entrada, que el candidat socialista -a diferència de tants altres- ha estat coherent amb els propòsits que va desgranar en campanya electoral. D’un costat, es va comprometre a governar nom és si guanyava les eleccions. De l’altre, va assegurar que només ho faria també des d’una majoria parlamentària sòlida.
Illa ha aconseguit el doble objectiu. Va guanyar les eleccions i ha sumat el suport d’Esquerra Republicana i el dels Comuns, que li donen la majoria absoluta del Parlament, ni que siga pels pèls. A diferència de Jaume Collboni i de Pedro Sánchez, que no van guanyar les eleccions i que o no sumen la majoria necessària per governar sense sobresalts o ho fan de manera totalment precària, el nou president de la Generalitat arranca des d’una certa comoditat parlamentària.
La investidura del candidat socialista i la constitució del nou govern ha de satisfer tots els agents socials i econòmics que demanaven un executiu d’aquestes característiques. “Constitucional”, “estable” i conseqüència d’un acord que allunya, almenys d’entrada, la convocatòria d’unes eleccions a Catalunya. Un govern que el mateix Salvador Illa ha definit “de progrés”. La qüestió -la pregunta pertinent i impertinent alhora- consisteix a calibrar des del punt de vista econòmic la fondària d’aquest “progrés”.
Òbviament, amb els suports que ha aconseguit i amb els pactes que ha subscrit, Salvador Illa no podrà complir el programa del PSC ni les darreres intencions expressades durant la passada legislatura pel seu partit. Aquest govern, per exemple, no podrà ampliar, com pretenien els socialistes, l’aeroport de Barcelona, ni impulsar el Hard Rock, un equipament turístic que fins ara els havia estat prioritari, tal com va quedar constatat quan el PSC va anunciar que aprovava els darrers pressuposts del govern de Pere Aragonès sempre que se’n desencallés el projecte.
Sumant les exigències que li permetrà mantenir el suport parlamentari dels diputats de Jéssica Albiach i els republicans, el govern “del ciment” -com l’havien titlat els dirigents dels Comuns durant la campanya electoral- passarà a ser el de l’economia decreixent. Tots els bons propòsits de les altes -poc o molt altes- instàncies del país -com ara Foment Nacional del Treball, la Pimec o el Cercle d’Economia- s’han escolat per l’aigüera de la realitat. L’estabilitat que reclamaven no garantirà ni l’impuls de l’economia productiva ni la de les infraestructures que consideren prioritàries.
L’establishment a Catalunya reclamava de feia anys un govern a mida. A mida “constitucional”. Un govern per centrar-se finalment “en el dia a dia”. El “dia a dia” del nou executiu que presidirà Salvador Illa queda ben lluny d’allò que pretenien. I si algú confia en la majoria que podrien sumar el PSC amb Junts per desblocar tots els projectes aturats de fa anys, ja se’n pot oblidar. En la darrera reunió de l’executiva de Junts Carles Puigdemont va deixar anar als dirigents del partit que, vist tot el que han vist, ara més que mai la línia d’oposició ha de ser “d’esquerres”. Més “d’esquerres” que el govern i els seus aliats. Encara li passa poc, a l’establishment.
1 
4 
