El lema triat per a la 41a edició anual de les jornades del Cercle d’Economia no podia ser més càndid: Europa pot liderar el nou ordre mundial? L’ambició de l’entitat que agrupa directius, empresaris, professors i experts econòmics no pot ser més incauta. A Europa se li poden atribuir moltes virtuts i potencialitats –algunes de ben singulars i efectives–, perquè, si hi ha cap lloc en el món on encara en general es poden esgrimir valors il·lustrats, democràtics i liberals, amb tantes limitacions i excepcions com es vulga, aquest lloc es diu exactament Europa.
Però una cosa és exercir tanta influència cultural com es puga en un món que es mou econòmicament entre Àsia i els Estats Units, i militarment entre els mateixos Estats Units, Israel i Rússia, amb la Xina a la sala d’espera, i una altra de ben diferent liderar res en un joc de forces mundial en què el vell continent ha anat perdent empenta.
Per això, a l’hora de la veritat aquesta pretensió inicial es va acabar concretant, com a paradigma lamentable, en una taula redona ben prescindible entre el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, i el polonès, Radosław Sikorski. Del liderat potencial a la constatació amarga que la fragmentació i els interessos dels Estats no deixen gaire marge: Europa: som capaços de posar-nos d’acord? Els dos ministres es van limitar a constatar allò que és una evidència: el problema més coercitiu que condiciona una acció conjunta europea eficaç és l’actual dret de veto. Catarroja descoberta!
El candor del Cercle d’Economia es va descarnar més encara quan la presidenta de l’entitat, Teresa Garcia-Milà, va demanar al president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, un consens amb el govern de Pedro Sánchez en qüestions essencials. “D’Estat”, que en diuen els més ingenus encara. El pacte d’estat a Espanya només funciona quan s’ha d’assegurar la supervivència de la pròpia integritat territorial.
Garcia-Milà va mirar de no semblar tan innocent: “Som conscients que a un any de les eleccions apel·lar a acords transversals pot semblar poc realista, però temes com l’autonomia estratègica volen dir una mirada llarga i grans pactes. No es pot construir des de la confrontació permanent”. La presidenta del Cercle va fer referència concreta a alguns d’aquests temes: immigració, defensa, habitatge o energia… Qui pregunta ja respon, arguïa Raimon. I qui pregunta això al líder del partit que sembra intransigència i inestabilitat política i social cada dia ja sap què li contestarà.
I així va ser. Feijóo va respondre a Garcia-Milà: “Ningú de vostès arribaria a cap acord empresarial amb una companyia investigada per casos de corrupció, insolvent i l’únic propòsit de la qual és arribar a l’endemà”. Més enllà del fet que el líder de l’oposició parlava de Sánchez i el seu govern, però podia referir-se igualment amb els mateixos epítets a ell i el seu partit, demanar ara al PP consensos amb el govern de Pedro Sánchez és voler la lluna en un cove.
Òbviament, els consensos que busca Pedro Sánchez són uns altres. En la darrera sessió de les jornades el president espanyol va reivindicar sense matisos la situació econòmica de Catalunya i Espanya, va lloar els acords amb els independentistes catalans, com si tot rodara redó, i va explicar que buscarà els acords necessaris per aprovar els pressuposts de 2027. En la millor tradició de Belmonte. La presidenta del Cercle d’Economia semblava satisfeta a cada resposta, perquè el president del govern espanyol, des de la seua arcàdia, li assegurava els titulars de premsa.
La part més vistosa de les Jornades del Cercle ha estat, una vegada més, una desfilada d’egos sense gaire substància i amb interessos que cadascú ha defensat com sol fer. Sense gaires sorpreses. La part més tècnica, més especialitzada, poca cosa. I gràcies. Com ha de liderar res Europa, si un dels Estats que vol ser-ne de referent perpetra la impossibilitat crònica de consensos necessaris, més enllà de la defensa agressiva de la seua integritat territorial?
