La pràctica està demostrant de manera irrebatible que la bona salut de l’economia espanyola –segons els indicadors habituals que es publiquen mensualment– sembla ser inversament proporcional a l’estabilitat política de l’Estat. A la fortalesa del govern de Pedro Sánchez. Potser aquesta afirmació no deixa de ser una exageració irònica, però potser també la manca d’una majoria parlamentària sòlida ha impedit que segons quines ocurrències de l’esquerra fixada ara al poder no arriben ni tan sols a plantejar-se. I això permet que la inèrcia vaja fent en sentit positiu. Més ocupació i menys atur.
L’exemple espanyol té una correlació directa en el cas de Catalunya. Salvador Illa, més enllà de grans promeses que el temps dirà si arriben a concretar-se d’alguna manera eficaç –nou parc d’habitatges públics, ampliació de l’aeroport del Prat, solució d’una vegada per totes de la greu tara que comporta el servei de Rodalies de Renfe…–, no ha trobat el suport parlamentari sòlid ni tan sols per a aprovar els pressuposts anuals. I la nau sembla que va.
No cal dir que tant l’economia espanyola com la catalana necessiten reformes estructurals profundes per evitar que les virtuts actuals esdevinguen greus defectes només en qüestió de pocs anys. Però, en tot cas, la passivitat política obligada almenys no agreuja la situació.
Tot això podria canviar, però, si hi haguera un terrabastall polític a l’estat. És a dir, si el Partit Popular guanyara ara unes hipotètiques eleccions avançades i ho fera amb el suport parlamentari necessari de VOX. Alberto Núñez Feijóo només tindria possibilitats de ser investit president del govern espanyol amb els vots dels diputats neofalangistes. Almenys, dins el marc que tracen les darreres enquestes. I això sí que comportaria un canvi.
Les pistes que podem trobar per definir-ne el marc general es troben al programa econòmic del partit que lidera Santiago Abascal. Són trenta folis molt superficials que maldefineixen un programa de reformes profundes que l’extrema dreta espanyola considera prioritàries per traure Espanya del fangar on l’han fet caure els darrers governs. Aquest programa s’obre amb un repàs de tots els enormes defectes de la situació econòmica actual, que VOX considera catastròfica. Per capgirar-la, el partit d’extrema dreta proposa una sèrie de mesures que recorden de bon tros la política que Donald Trump ha perpetrat des que va arribat a la presidència dels Estats Units.
El programa econòmic de VOX planteja unes reformes radicals que considera providencials perquè Espanya siga “nova i decent”: reducció de la normativa, rebaixa dràstica i massiva d’imposts, reducció també dràstica de l’administració pública, disminució de l’estructura autonòmica fins als mínims “que permet la Constitució”, reindustrialització radical, recuperació del pla nuclear i definició d’unes fronteres “segures”.
La reflexió és òbvia. Encara que VOX no poguera aplicar al PP aquestes mesures al cent per cent –allà on el partit d’extrema dreta ha pactat amb els populars la seua influència en l’estratègia política a tots els nivells és molt intensa–, quins efectes tindrien en l’economia espanyola concretar algunes d’aquestes intencions? Els qui consideren que la política de Trump està sent beneficiosa per a la nord-americana que no ho dubten: la dreta i l’extrema dreta espanyola els garantiran l’espectacle. De decència, no se sap, però de novetat, ben segur.
3 
