Aquest any 2022 que estem a punt d’esgotar ha estat inevitablement marcat per una creixent presa de consciència sobre els grans reptes que ens envolten, fonamentalment la lluita contra el canvi climàtic i les seves derivades: la descarbonització del transport, indústria i energia, els nous equilibris geopolítics que puguin sorgir d’aquesta etapa de canvi i els canvis tecnològics que han de permetre resoldre els reptes esmentats. Conforme creix la pressió col·lectiva i repensem cadascuna de les nostres accions diàries – personals – i col·lectives – a nivell d’empresa -, sorgeixen punts de vista alternatius.
Un dels majors debats que estem vivint és el del decreixement econòmic versus un creixement econòmic fonamentat en un menor ús de recursos naturals; per exemple, fent ús dels impostos pigouvians (en honor a Arthur Pigou, economista anglès de principis del s. XX) que han de permetre incorporar al preu dels béns que consumim el seu impacte ambiental i fer possible la priorització d’alternatives de menor ús de materials o menors emissions. L’impàs entre un teixit econòmic intensiu en ús de recursos i emissions i un horitzó sostenible que esquivi el potencial empobriment col·lectiu que es podria generar al llarg d’aquest camí requereix innovacions tecnològiques; algunes d’elles ja presents entre nosaltres: les energies renovables, els cotxes elèctrics i vehicles de mobilitat personal, alternatives alimentàries com la proteïna vegetal… entre moltes altres innovacions que, si bé no són necessàriament invents recents, s’han popularitzat arran de l’increment de la consciència col·lectiva sobre la necessitat de frenar amb urgència la crisi climàtica.
El principal fre pel desplegament massiu d’aquestes alternatives tecnològiques que han de permetre una societat amb una petjada de carboni notablement menor i alhora minimitzar l’empobriment col·lectiu és el corrent ideològic crític amb les esmentades innovacions. Aquesta determinada escola de pensament, encapçalada per figures com Antonio Turiel i amb la simpatia de corrents polítics com la CUP o determinats sectors de Podem i d’Esquerra Republicana, sovint ha titllat de “tecnooptimisme” el desplegament a gran escala de les citades tecnologies catalitzadores de la descarbonització. Les acusacions de tecnooptimisme es fonamenten sobre una fal·làcia: prenent com a valor les especificacions tecnològiques actuals, s’extrapola el creixement a deu, vint o cinquanta anys vista per concloure que no hi ha prou recursos per substituir les solucions tecnològiques dels darrers segles per alternatives de menor impacte. Aquest punt de vista ignora el progrés tecnològic que es produirà amb tota seguretat durant el període en el qual s’està fent l’extrapolació, una qüestió que no és menor. L’any 2008, les bateries de vehicles elèctrics tenien una capacitat mitjana de 55 Wh per cada litre de volum, el 2013 la capacitat mitjana era de 140 Wh/l i el 2020 de 450 Wh/l, és a dir, s’ha multiplicat per vuit la capacitat de càrrega de les bateries tot ocupant el mateix espai en tan sols 14 anys. L’any 2010 el màxim nombre de transistors per mil·límetre que hi havia dins dels processadors dels aparells electrònics que ens envolten era de 10 milions, mentre que el 2020 era de 100 milions, un increment de deu vegades més en tan sols una dècada. L’any 2000 els molins eòlics tenien una potència mitjana de 2 MW cadascun, el 2020 de fins a 10 MW. Els cotxes elèctrics de principis dels anys 2000 feien servir bateries de plom i àcid, posteriorment de níquel i metall hidrur fins a arribar a l’actual liti. Aquest 2022 es comercialitza per primer cop un vehicle elèctric amb bateria de sodi, un material extraordinàriament abundant a països on no hi ha cap mena de conflicte social derivat de la mineria.
La velocitat a la qual milloren l’eficiència, la capacitat i el rendiment de les tecnologies tractores de la descarbonització és enorme. Constantment es resolen reptes per assolir costos més competitius, per prescindir de minerals i materials escassos o basats en zones de conflicte social. És fal·laç fer projeccions a futur tot ignorant la velocitat d’innovació extraordinàriament elevada, prenent com a base una fotografia de les capacitats tècniques d’enguany i traçant una línia fins d’aquí a 50 anys per predicar que s’esgotaran els materials necessaris: quina hauria estat la necessitat de minerals per construir una memòria d’1 TB de capacitat durant els anys vuitanta, avui en dia molt habitual als nostres telèfons mòbils? Quants metres quadrats hauria ocupat aquest artefacte? Actualment, el tenim a la butxaca dels pantalons.
