Quan ja teníem coll avall que la concatenació de les campanyes electorals per a les eleccions autonòmiques catalanes i les eleccions europees ens desgastaria a tots, apareix el fantasma d’unes noves eleccions generals amb el risc d’esgotar la paciència de la ciutadania i aturar tots els engranatges de l’administració durant una nova temporada. La carta de Pedro Sánchez plantejant la seva possible dimissió a menys d’un any de la seva investidura és l’enèsima disrupció política. Pertany a un patró d’acceleració dels entrebancs polítics: legislatures cada vegada més curtes, pressupostos sense aprovar, repeticions electorals força habituals… La italianització del lideratge espanyol és cada vegada més evident, i potser no té una solució fàcil. El que sí que podem – i hauríem – d’evitar és que aquesta volatilitat extrema acabi resultant en la inoperància de la gestió mundana, del dia a dia.
Espanya és, juntament amb Turquia i Xile, l’únic país on canvien entre el 95% i el 100% dels alts directius públics quan es produeix un canvi de govern, segons l’informeanual de l’OCDE sobre governança i finances públiques del 2017. Això implica que, d’aquí a dues setmanes, a Catalunya començaran les travesses per definir el paquet d’uns 350 directors generals, secretaris generals, assessors… fet que es podria replicar a nivell nacional si la reflexió de Pedro Sánchez acaba desembocant en unes eleccions generals, o fins i tot si un relleu en la presidència que no passi per eleccions implica una crisi de govern profunda. L’impacte de tot això és evident: un director general tot just aterrat al seu despatx necessitarà, com a mínim, uns sis mesos per dominar tots els fronts oberts i fer-se una opinió pròpia sobre quin rumb vol seguir – un període d’integració habitual a qualsevol canvi de feina, també al sector privat. Si un cop assolit aquest nivell mínim de coneixement de la cartera que ocupa es tornen a convocar eleccions o crisi de govern poc després, entrem en un espiral de projectes que mai arranquen el vol i mai s’acaben de concretar.
Tant el Gobierno com la Generalitat són organitzacions complexes, comparables en estructura i en nombre de departaments a les més grans organitzacions privades del país. Seria impensable que, posem per cas, Inditex,renovés els seus 350 alts càrrecs de major rang cada any, o cada dos anys. Tots coincidirem que una rotació tan exagerada en posicions d’alta complexitat, on fer una transició porta mesos i requereix un període d’adaptació proporcional a la seva dificultat, acabaria portant a la paralització absoluta de l’empresa. Davant d’aquesta evidència, resulta curiós que s’assumeixi com a normal i inevitable aquest escenari al sector públic.
La solució és senzilla: cal trobar l’encaix per tal que els estirabots polítics no impliquin la paralització del dia a dia de l’administració. Això passa, sobretot, per una major professionalització dels alts càrrecs: si bé és evident que un ministre o un conseller han de tenir un perfil polític, també es podria entendre que no cal que el Director General de Residus sigui una figura polititzada. Tornant a la xifra del 95% de càrrecs polítics que tenim a Espanya, l’objectiu podria ser abatre aquesta proporció fins al 25%, que és la mitjana de la OCDE. Alguns països com França (13,5%), Portugal (5%) o Dinamarca (5%) fins i tot estan molt per sota d’aquesta mitjana. Un model de governança pública on els alts càrrecs de menor rang estiguin aïllats dels canvis de color polític té resultats tangibles: augmenta en un 5% l’eficiència de la despesa, millora en un 25% la lluita anti corrupció i s’observa una agilització en els terminis dels projectes públics i de les iniciatives que estan en marxa, com per exemple el repartiment dels fons NextGeneration, que ara mateix resulta essencial.
Aquest canvi de paradigma per homologar la rotació d’alts càrrecs d’Espanya (i Catalunya) a la de la OCDE ja no arriba a temps per evitar un canvi massiu de dirigents a Catalunya i probablement també a Espanya, respectivament per les eleccions autonòmiques i per l’implosió del lideratge de Pedro Sánchez. Però sí que som a temps de fer que aquestes rotacions siguin les últimes, i no tornem a estar davant el mateix escenari d’aquí a dos anys, un any o – qui sap – sis mesos, veient el vertiginós ritme polític que agafa el país.
1 
