Un dels temes més recurrents que es debaten a casa nostra és el famós concepte del ‘model de país’. Dins d’aquest calaix de sastre parlem de qüestions com el pes del turisme a l’economia catalana, la tipologia de turistes que rebem cada any, quanta i quina indústria té Catalunya, com augmentar la transferència del coneixement i, en definitiva, empènyer el país cap a un entorn laboral més avançat, amb majors salaris i una temporalitat baixa. Aquest és un objectiu transversal de la major part de grups polítics, però també de sindicats i patronals, si bé tots estem d’acord que l’aparent senzillesa del concepte que es persegueix és en realitat molt complicada d’executar.
El gran repte de canviar de forma significativa la composició sectorial de les activitats econòmiques a Catalunya és la incapacitat de fer-ho a cop de decret. Catalunya – ni Espanya, ni Europa – no són Moscou, on existien oficines de planificació sectorial on un equip de senyors amb corbata decidien quantes persones assignarien a treballar a cada activitat, i modificaven sobre la marxa aquestes proporcions segons si feien curt de fruita i verdura o si hi havia massa bicicletes perquè se’ls havia escapat la mà amb la previsió. El nostre país no és una partida del Monopoly en el qual podem tirar a la paperera les cartes dels dos o tres hotels de menor categoria, per prioritzar així el turisme d’alt valor afegit, i facturar el màxim mentre alhora minimitzem les externalitats negatives i la massificació turística. Així doncs, avançar cap a un entorn laboral de major qualitat es pot fer pràcticament només amb una eina: els incentius. Per incentius entenem els de naturalesa fiscal – deduccions per a les activitats que cal fomentar i que aporten valor afegit i benestar; impostos per a les activitats que generen major efecte multiplicador i benestar col·lectiu. Però també els de naturalesa administrativa i política: perseguir proactivament les activitats desitjades amb captació d’inversions externes i internes, visitant altres regions i països per intentar seduir perquè triïn Catalunya per implementar els seus projectes i alhora vetllar perquè les empreses catalanes no deslocalitzin el seu creixement a altres indrets, farcint tot això amb suficient agilitat de tramitació i tutorització governamental perquè aquestes iniciatives no descarrilin a alguna finestreta.
Aleshores, si les polítiques d’incentius són la principal o potencialment l’única eina per afavorir una lenta i progressiva adaptació de la nostra composició sectorial cap a un entorn laboral i empresarial de major qualitat i valor afegit, resulta incomprensible que s’estiguin executant en el sentit absolutament contrari. Aquesta setmana s’ha viralitzat una modificació legislativa que en realitat es va aprovar ja fa uns anys, relativa a la celebració de la Copa Amèrica. S’han afegit excepcions a tot l’entramat fiscal català per tal que la Copa Amèrica estigui exempta, ad-hoc, de pagar IVA, Impost de Societats i Impost de Donacions i Successions. També tenen una reducció del 65% d’IRPF. Aquesta situació se suma a la reducció de l’impost sobre els ingressos provinents del joc del tipus general d’entre el 20% i el 55% fins al 10% en el cas ad-hoc del complex d’oci Hard Rock, en cas que mai s’arribi a materialitzar. Per contra, la transmissió de la propietat de pimes familiars de generació en generació no està completament exempta de l’Impost de Donacions i Successions a Catalunya – sí a la Comunitat de Madrid i en un 99% a Aragó i a València – , i sobra dir que la indústria, I+D i centres vinculats a l’economia del coneixement no estan exempts ni de pagar IVA, ni impost de successions, ni IRPF.
La reflexió pot semblar evident i fins i tot pròpia d’una classe de P3: les accions generen conseqüències. Si els incentius són l’única eina de país de la qual disposem per donar forma a la composició del teixit econòmic, hem d’assegurar-nos que els incentius que posem en pràctica ens porten cap on volem anar, no cap a la direcció contrària. Si volem més indústria, hem de garantir com a mínim que les indústries actuals no perillin perquè en jubilar-se els propietaris, qui vingui darrere s’hagi d’endeutar per pagar impostos i continuar amb l’activitat. Si en lloc de col·locar l’incentiu aquí apliquem l’exempció d’impost de successions a la Copa Amèrica, o l’exempció de determinades tributacions al casino del Hard Rock, el que tindrem és més turisme efímer. Aconseguirem algun dia alinear la fiscalitat i el sistema d’incentius administratius perquè encaixi amb el model de país que es pregona des del faristol del Parlament?
