Al llarg dels darrers anys s’ha parlat abastament de la problemàtica dels retards administratius. Qui més qui menys, especialment als cercles empresarials i econòmics, ha conegut alguna empresa que necessitava ampliar la seva capacitat productiva i no ha pogut fer-ho per culpa de la desesperant lentitud en la tramitació dels permisos pertinents. Aquest patró també s’ha repetit en el cas d’inversions internacionals atretes per la gran capacitat logística de Catalunya, el seu ecosistema tecnològic i del coneixement… que no han pogut acabar materialitzant el seu desembarcament a causa d’un mur burocràtic infranquejable.
La mateixa administració no ha estat aliena a aquest conjunt de fracassos col·lectius: davant d’una problemàtica evident, s’ha començat a posar fil a l’agulla. A finals del 2020 es va impulsar la Llei de Facilitació de l’Activitat Econòmica, posteriorment desplegada per un Decret de Reglament que tot just es va publicar el passat mes de juliol. Aquestes noves normatives incorporen conceptes interessants i exitosos a altres geografies: per exemple, desenvolupa el concepte de finestreta única, que ofereix als projectes un interlocutor únic i evita haver de presentar els mateixos documents una i una altra vegada als diferents departaments. També activa (per fi!) el mecanisme dels projectes d’interès estratègic: el carril d’avançament (“fast track”) per escurçar els terminis en el cas de projectes especialment rellevants pel nostre país – una figura que Aragó i València ja feia anys que utilitzaven, sovint per captar inversions encallades a Catalunya. Aleshores, problema resolt?
Per respondre aquesta pregunta cal qüestionar-nos quines són les raons que fan descarrilar els projectes. Una de les paraules clau que tenen en comú la majoria d’històries de terror a Catalunya és “Urbanisme”: parcel·les que requereixen una modificació de planejament que no arriba mai, permisos d’obra que dupliquen els terminis previstos de resolució… Es fa difícil copsar la magnitud del problema i identificar les àrees i interlocutors clau en aquesta problemàtica al no disposar de dades agregades sobre la qüestió: ni l’IDESCAT ni el Portal de Transparència recullen quants permisos d’obra per a projectes empresarials s’han sol·licitat a cada municipi, quants s’han acceptat, quants s’han denegat i quin ha estat el temps mitjà de resposta. Caldria preguntar a cadascun dels més de 940 ajuntaments, i creuar els dits per rebre una resposta.
La segona paraula clau que sobrevola les reclamacions del món empresarial és “Medi ambient”. Si bé avui és inqüestionable la importància que els projectes industrials considerin la dimensió ambiental en la seva avaluació d’impacte, el procés pot executar-se de maneres molt diverses. La patronal EolicCat explica que a algunes zones de Catalunya es demana una maqueta física de l’orografia on es vol ubicar un parc, mentre que a altres zones es demana només un plànol a una determinada escala. Pel projecte fotovoltaic d’autoconsum de Beuda, que he viscut en carn pròpia, s’ha exigit plantar arbres a tot el perímetre de les plaques solars – un condicionant que segurament no s’hauria exigit si el projecte s’hagués tramitat a una altra zona o fins i tot, si hagués liderat l’expedient un altre tècnic de l’administració. En definitiva, quan baixem del nivell autonòmic al nivell de la demarcació, comarcal o municipal, els obstacles prenen múltiples formes i els promotors dels projectes molt sovint acaben defallint davant la inseguretat jurídica i la complexitat dels procediments.
Per tant, i recuperant la pregunta inicial, els darrers desplegaments normatius han resolt el problema de la lentitud en la tramitació de projectes industrials? Sens dubte són un pas en la bona direcció, i ajudaran a agilitzar aquells procediments on la Generalitat és qui tramita l’expedient. Però resulta imprescindible submergir als organismes d’altres nivells – Ajuntaments, diputacions, consells comarcals – en la cultura de la regulació econòmica eficient. Una primera mesura, ràpida i de baix cost, seria incorporar els terminis de resolució d’expedients a les bases de dades dels portals de transparència: un exercici de retiment de comptes que ens ajudaria a dimensionar millor la profunditat i les fronteres del problema.
3 
1 
