La nova vaga de Renfe i Adif ha tornat a deixar en aspra evidència els responsables de dues empreses públiques en fallida crònica i permanent. Tant se val qui hi siga. Tant se val quants en destituesquen i quants en nomenen. Els nous n’empomen tantes com els vells.
Aquests dies els maquinistes han incomplert els serveis mínims d’una manera reiterada i impune. Com sempre. Ahir mateix Renfe va informar que els usuaris havien patit el 41 per cent d’incompliments. Segons SEMAF –el sindicat majoritari de maquinistes– el motiu d’aquest absentisme tan elevat havia estat que Renfe no havia informat de manera correcta el personal que havia de treballar. La llei no diu res, però el conveni col·lectiu adverteix que els treballadors –ai!– han de ser requerits personalment i de manera convencional, i no per correu electrònic. El conveni deu ser del 77. O de la tercera carlinada.
Bona excusa té el malalt que es pixa i diu que no ha suat. Els maquinistes que durant aquesta jornada i l’anterior no van complir els serveis mínims decretats pel govern o bé saben que els expedients disciplinaris no van enlloc, perquè a l’hora de la veritat els seus sindicats inclouen en l’acord final deixar-los sense efecte, o bé confien en els tribunals laborals o bé compten amb les pròpies forces per doblegar l’empresa.
Siga com siga, la impunitat amb què els treballadors de Renfe perpetren els incompliments és absoluta i els perjudicats al remat acaben sent els usuaris més castigats i humiliats de la història de la comunicació terrestre.
Per si algú no ho sap encara, Renfe i Adif han fet fallida en tots el fronts, però on més s’han esgarriat és el Rodalies. El mal dit servei –que en té, de servei?– de Rodalies ha fet figa total. Ningú hi pot comptar. En els darrers dos anys la xarxa de Barcelona ha acumulat una pèrdua de deu milions d’usuaris i el mal dit servei ha arribat a registrar davallades del 25 per cent dels clients respecte a les xifres del 2023.
La catàstrofe és una d’una magnitud tan cruel, que l’única alternativa que tindria sentit seria tancar l’empresa i tornar-la a obrir quan hi haguera garanties d’un funcionament decent i estable. Mentrestant totes les administracions haurien de treballar plegades per substituir aquesta destrossa amb vies per alternatives compartides.
Les solucions que proposen tant el govern com els diferents partits no poden resoldre l’empastrada. Només hi aporten més i més candidesa i més i més dolor, perquè ajornen qualsevol solució sensata i decent.
I què en diuen els partits? El PSC encara reivindica el traspàs dels servei i apel·la a “la cooperació institucional”. Els socialistes demanen més capacitat de gestió per a la Generalitat, a través d’una empresa mixta que no controla ni controlarà, més inversió i un seguiment públic en l’execució de les obres. Quants anys porten amb la mateixa cançó? Quan en tindran prou?
Esquerra Republicana, que és el partit que més ha treballat un model de traspàs fallit una vegada i una altra, reclama completar-lo. N’hi ha que no en tenen mai prou. Quan algú els retrau que l’intent ha de caducar en algun moment, responen que no hi ha alternativa. No n’hi ha, d’alternativa, i no hi ha coneixement tampoc. Perquè quan una cosa falla mil vegades què ha de fer pensar que no n’acumularà mil més si el procediment és el mateix?
Junts carrega contra el traspàs actual pactat entre el govern de Pedro Sánchez i Esquerra i exigeix fer fora Renfe de Catalunya. És la mateixa posició que defensen la CUP i Alhora. Una gestió públic catalana íntegrament que excloga Renfe i Adif. Molt bé, qui ho inclourà en les exigències per a una investidura? Qui ho faça només ha de tenir en compte la cançó de l’enfadós repetida cent vegades en tota aquesta història. Les dècades de promeses incomplertes i mentides acumulades. Els raps sempre moren per la boca.
Els Comuns –ara Front Ampli– defensen “culminar”el traspàs de la gestió ferroviària? Però no havia “culminat” ja? I demanen fer prioritària la inversió en el transport ferroviari de curta i mitjana distància. En detriment del manteniment de les vies i la seguretat de la llarga distància? O de l’estafa que algú encara s’atreveix a titlar de Corredor Mediterrani?
Finalment, el PP i VOX s’oposen a “fragmentació” de la xarxa ferroviària, que és “nacional” i no “aldeana”. Pregonen a cada cantonada que ells ho arreglaran tot, perquè no es gastaran els diners en putam. Lloat siga el Senyor! Ja era hora que algú seriós, sense ombra de corrupció viciosa, arribara al poder!
Els partits catalans són de serveis ferroviaris mentals mínims. I a l’hora de la veritat tampoc els complirien.

