La protesta agrària de les darreres setmanes ha posat sobre la taula una combinació de greuges i problemàtiques molt diverses. Una de les que han cridat més l’atenció, segurament pel fet de tractar-se d’un greuge molt evident i molt difícil d’entendre, és el contrast entre els requeriments d’ús de pesticides i productes químics als cultius europeus i les exigències en relació als productes agraris importats de fora d’Europa. Els agricultors europeus lamenten que obtenen un rendiment baix dels seus cultius per l’afectació de plagues, que es podria evitar si s’utilitzessin determinats pesticides que no són permesos a la Unió Europea. En canvi, quan venen les fruites i hortalisses al mercat europeu, topen amb la competència més econòmica de béns importats de fora de la Unió que han pogut assolir un cost productiu més baix gràcies a l’ús dels productes que aquí estan prohibits.
Lamentablement aquesta contradicció tan evident no es produeix només la sector primari. La gran indústria europea està subjecte al pagament d’una taxa per les seves emissions de CO2, el que tècnicament s’anomena “Emissions Trading System” (ETS) o bé els “drets de CO2”. Sota aquest programa, que està actiu des de mitjans de la dècada dels 2000, un fabricant de vidre, ceràmica, ciment, paper, cartró, fertilitzants, metalls o productes químics amb centre productiu dins la Unió Europea ha de pagar una determinada quantitat per cada tona de CO2 que el seu procés productiu genera. Actualment aquest valor es troba entorn dels 50€/t CO2, si bé en altres moments temporals ha vorejat els 100€/t CO2. En funció de les tones de diòxid de carboni que emet cadascun dels productes afectats, el sobrecost generat per aquesta mesura pot suposar fins a un 10% d’increment en el cost del producte final. D’entrada és una idea lloable que podria entrar dins del que en economia es coneix com als impostos pigouvians: posem un preu a una externalitat no desitjada (en aquest cas, generar emissions de CO2) a fi d’incentivar que els sectors afectats es descarbonitzin més ràpidament perquè els suposarà un notable estalvi de costos. El principal problema és que, talment com en el cas dels agricultors, quan s’importa vidre, ceràmica, paper, cartró, metalls… de fora de la Unió Europea; per exemple de Turquia, Marroc o Àsia, no es paga aquesta taxa. Així doncs, addicionalment a les diferències de costos productives – com podria ser el diferent cost salarial, divergències en pressió fiscal… – els europeus ens hem posat de peus a la galleda inventant-nos del no-res un agravi comparatiu que pot suposar fins el 10% de diferència en cost, la qual cosa fa molt més convenient importar productes contaminants de fora que no consumir els productes europeus menys contaminants.
Aquesta mena de situacions són constants al panorama regulatori europeu. S’ha fixat la fita de prohibir la venda de nous cotxes de combustió a la Unió Europea el 2035, un escenari que posa contra les cordes als fabricants locals – degut a la lentitud de permisos d’obres i ambientals per adaptar les seves fàbriques, i d’assignació de recursos en programes de reconversió industrial com els fons Next Generation – però que a altres regions, com Xina, veuen com una oportunitat d’or per arribar-hi abans gràcies a la seva enorme agilitat d’execució. El mercat automobilístic, juntament amb la gran indústria i el sector primari, serà l’enèsim transvasament de capacitat productiva europea cap a tercers països.
Tots els casos citats tenen un element comú: es podrien haver resolt si, en paral·lel al disseny de la regulació europea (prohibir determinats pesticides, taxar les emissions, electrificar la mobilitat) s’haguessin pensat mesures per equilibrar el mercat amb els mateixos requisits per als productes importats de fora la Unió. La Unió Europea ha oblidat sistemàticament el greuge entre les exigències internes i les externes, convertint-nos en els grans triomfadors morals de la sostenibilitat però, paradoxalment, en els grans perdedors ‘de facto’: les hortalisses que mengem encara contenen pesticides i la ceràmica que utilitzem a la construcció encara genera moltes emissions de CO2, senzillament venen de fora d’Europa.
