El pacte entre el PSOE i Junts ha provocat reaccions unànimes -crítiques i alterades- entre els poders profunds i els de la intempèrie de l’Estat. En tenir-ne notícia, per exemple, el president de la CEOE, Antonio Garamendi, va saltar com una molla i va convocar una reunió d’urgència del seu comitè executiu, somogut per “la greu preocupació existent al món empresarial”. La premsa de la capital del regne ha volgut interpretar aquesta “greu preocupació” com una coïssor extrema motivada exclusivament per l’acord sobre l’amnistia. No s’equivoquen. Perquè la nota que la CEOE va fer pública arran del pacte de govern entre PSOE i Sumar dies abans va ser molt més tèbia. Des del punt de vista estrictament empresarial, això no s’entén gaire, però va com va.
Que el Partit Popular aprofite més el pacte entre socialistes espanyols i independentistes catalans per a fer bullir votants i carrers s’entén perfectament. És el cas idèntic de Vox, en aplicació estricta de l’”Antes roja que rota”. La dreta -i també l’esquerra- espanyola va patir una alteració visceral màxima amb el procés independentista que ha viscut Catalunya els darrers anys. En el cas de la dreta, la poden escaldar tots els acords entre el PSOE i Unides Podem o Sumar, però els crispa molt més encara el perdó al pecat català. A ells i als seus votants. Els carrers celtibèrics s’han omplert de banderes espanyoles, no per condemnar l’acord de govern entre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, sinó per enviar Carles Puigdemont “al paredón”.
La política primària espanyola és així. Però l’economia hauria de ser una altra cosa. Els interessos de la CEOE poden quedar molt més en entredit amb un pacte entre les esquerres que no entre l’esquerra més suau i l’independentisme català. En què pot afectar l’amnistia la cotització borsària? En res. Més enllà d’una interessada “crispació social” que és més crispació si també l’atien els empresaris. Que per a la gran patronal espanyola el problema més greu, que més els destarote, siga una llei que amnistie els independentistes catalans és un despropòsit incomprensible. Incomprensible si no es coneix la patronal espanyola, molt més espanyola que patronal.
Mentre la CEOE ha posat el crit al cel, critica el “menyscabament de la igualtat dels espanyols” i “la fragmentació i el debilitament institucionals”, i exigeix el “retorn al grans consensos polítics” -als pactes de la Moncloa?-, què fa la patronal catalana? La reacció de Foment ha estat subordinada. La gran patronal autòctona ha publicat una nota curta i subalterna en què “se suma al comunicat resultant del carrer comitè executiu extraordinari de la CEOE. La patronal catalana valora positivament que es demani l’estabilitat institucional i la seguretat jurídica com a principals objectius de la política econòmica espanyola. Aquesta recepta és la que Foment considera oportuna per facilitar el retorn de les companyies catalanes, creant un clima de confiança en un context d’estabilitat institucional”.
No és pot ser més poca cosa. Si la patronal espanyola és més espanyola que patronal, la catalana no és res. Pel que fa a l’estabilitat, Foment hauria d’haver entès de fa dècades que aquest és un concepte fràgil, no a Catalunya, sinó a Espanya. Espanya és inestable per definició. I les empreses no s’emporten la seu social a uns altres llocs més estables per una condició que ja entenen inherent al territori. Pel que fa a la seguretat jurídica, és tan segura -o insegura- Catalunya com la resta de l’Estat. La patronal catalana sap que les empreses no se’n van anar per cap inseguretat jurídica, sinó per la pressió de la borsa, que va condicionar el govern espanyol, i per les coaccions de les altes instàncies de l’Estat. També hi va haver l’adhesió d’alguns empresaris i grans directius catalans a la causa del 155. Són els que van considerar que la fugida de seus socials era la contribució que podien aportar per dissuadir els dirigents independentistes i per espantar l’activisme independentista al carrer.
Res d’això té sentit ara. Esquerra i Junts -els dos partits parlamentaris independentistes majoritaris- han pactat amb el PSOE, i aquest pacte és el que dona “estabilitat” que ells exigeixen a la situació política. La “seguretat jurídica” continua sent l’habitual. En tot cas, els que s’han de sentir insegurs davant els jutges no són els empresaris, sinó els independentistes, als quals ningú garanteix la igualtat de tracte legal. La gran patronal catalana és una sucursal. Així els va. La pressió del centre econòmic i financer real s’ha deixat sentit en les darreres dècades i ha anat debilitant l’antiga hegemonia d’aquest país en quasi tots els sectors. De “gran”, la catalana ja en té ben poc. La patronal espanyola, la que mana, la gran de debò, és una altra cosa. Continua alimentant els seus deliris eterns, la febre nacional que l’equipara a Vox.
2 
