La Barcelona que proposava Jaume Collboni en les darreres eleccions no serà possible. El PSC només va sumar 10 regidors d’un total de 41, però va aconseguir en els darrers moments forçar un pacte amb Barcelona en Comú i el Partit Popular, que va acceptar un acord contra natura per evitar que l’ajuntament caiguera en mans “d’un independentista”.
Aquest pecat polític -de coherència nacional, però d’incoherència ideològica- portava implícita la penitència. Collboni va aconseguir l’alcaldia, però governar amb l’independentisme en contra i sense ser capaç de lligar els interessos dels dos partits que li ho van permetre és molt difícil. Ni les immenses ganes que tenia el candidat del PSC d’obtenir l’alcaldia li poden desbrossar ara el mandat municipal.
Perquè la capital de Catalunya tinga un govern mínimament estable Collboni hauria de incloure dins el seu equip els regidors dels Comuns, però el problema és que difícilment aquesta opció aconseguiria el suport de cap altra força. El PP i Vox en queden exclosos per pròpia definició ideològica. Esquerra, que d’entrada es podia obrir a un pacte “entre esquerres”, com havia anat fent en el darrer mandat municipal, combinant els interessos del govern de la Generalitat amb els de la ciutat per aconseguir el suport dels Comuns al Parlament i sumar majories absolutes al seu govern de coalició amb Junts, ara s’ho mira des de la desconfiança. El moment polític ha canviat i considera que no li ix a compte políticament baratar el seu suport a l’Ajuntament de Barcelona pel del PSC i els Comuns al Parlament. Òbviament la maniobra de Jaume Collboni per aconseguir l’alcaldia encara no ha estat païda per Xaviert Trias i el seu equip. Només Junts i els socialistes fan els 21 diputats necessaris perquè una combinació binària governe a l’Ajuntament sense que calguen més maniobres, però aquesta opció ara no pot prosperar.
Els socialistes, doncs, governen sols a l’Ajuntament de Barcelona. Més aviat, intenten governar, perquè per ara no els ha estat possible. Fa uns dies el PSC es va veure obligat a retirar la proposta de pressuposts del 2024 de la Comissió d’Economia i Hisenda perquè moments abans l’oposició en bloc van fer-li perdre una altra votació sobre ordenances fiscals. La proposta del PSC era important, perquè, per exemple, contemplava augmentar la pressió fiscal sobre els creuers i els apartaments turístics. El model que proposa Jaume Collboni, en aquest cas en línia amb la política que abans l’ajuntava amb Ada Colau, no troba el suport necessari per imposar-se. I això vol dir que la ciutat no té cap referència bàsica que estructure el seu futur immediat. La mancança, òbviament, té unes repercussions importants en tots els sectors econòmics: des del comerç fins a la gran empresa.
Jaume Collboni tenia tantes ganes de convertir-se en l’alcalde de Barcelona, que no va voler apamar les conseqüències polítiques que tindria l’acord que ho va permetre. Ara no pot governar sol amb els Comuns perquè encara li faltaria un regidor que no li cediria ningú. I no aconsegueix les majories necessàries en les grans qüestions municipals. El candidat socialista pensava en aquells moments que ja se’n sortiria i confiava en la pròpia habilitat política per aconseguir la mínima estabilitat necessària. Per ara no se n’ha sortit. Per molt presidencialista que resulte el règim municipal a Espanya, hi ha decisions transcendents, com ara els pressuposts, que no es poden prendre en minoria.
Potser les circumstàncies polítiques a Espanya i a Catalunya acaben canviant i faciliten acords ara incerts a l’ajuntament de Barcelona. Però mentrestant la ciutat viu de la inèrcia, sense concretar el model econòmic que la puga definir en el present i en el futur immediat.
1 
