Cada vegada més, el nostre argot entorn el món de l’empresa i de l’emprenedoria s’ha vist i es veu particularment engreixat per una imparable incursió d’anglicismes. Avui tenim vastament normalitzat l’ús de termes com puntcom, start-ups, venture capital, ebitda, burn rate, business angel, lead investor, equity, CEO, CMO, CTO, i tota una llarga successió de C’s que massa sovint freguen els límits del ridícul. Però també hem fet nostre un extens glossari mitològic i zoològic per a referir-nos a l’ecosistema de les firmes emergents, des dels unicorns, centaures i minotaures, fins als dragons, ponis, zebres, camells, pegassos, rinoceronts, gaseles, i inclús zombis.
I ara molts ens preguntarem… per què tot aquest bestiari? Ras i curt, perquè com a societat tendim a la simplicitat. Necessitem noms senzills per a referir-nos a conceptes complexos. Ben mirat, pot resultar fins i tot graciós i estalviar-nos moltes explicacions. I els americans, en això de posar etiquetes, ens passen la mà per la cara.
Però d’entre tot aquest repertori, avui voldria focalitzar-me en el concepte d’empresa zombi i en les seves repercussions en el desenvolupament de l’economia del país. Posem-nos doncs en context: què entenem, o què s’entén, per negocis zombis? Una empresa zombi és aquella que presenta una rendibilitat baixa, en la majoria dels casos negativa, sense capacitat de generar prou recursos per fer front a les despeses financeres associades a la devolució dels deutes, siguin a curt o a mitjà termini. Aquestes companyies mantenen almenys dos exercicis consecutius en què no han pogut dirimir el seu problema de reestructuració del deute i han sostinguts uns resultats operatius deficients per a cobrir els compromisos derivats d’aquest endeutament.
Dit d’una altra manera, les empreses zombis són aquelles que no aconsegueixen els beneficis suficients per assumir el pagament del deute adquirit i sobreviuen gràcies a un refinançament permanent. Dins d’aquesta categoria també hi podríem incloure aquelles firmes que sobreviuen gràcies als ajuts públics, sigui directes o en forma d’avals. Aquesta manifesta situació de vulnerabilitat obstaculitza la seva evolució i, per bé que moltes d’elles sobreviuen, no poden emprendre inversions que els permetia millorar la seva rendibilitat.
La presència d’aquesta tipologia d’empreses és un problema majúscul per l’economia global. Ja no tan sols perquè dificulten i limiten l’accés al crèdit a companyies que sí que són productives, sinó perquè obstaculitzen l’entrada al mercat de nous competidors i deixen persones sense feina i pagaments desatesos en el moment en què fan fallida.
Des de principis de 2016, el Banc Central Europeu ha mantingut els tipus d’interès a la zona euro en el 0%, i aquesta ha estat la benzina que ha permès la supervivència durant anys d’aquestes companyies. Però ara, amb l’elevada inflació d’aquest darrer any i la incertesa pel conflicte d’Ucraïna, aquest organisme ha fet un canvi radical en la seva política monetària, imposant un augment progressiu dels tipus d’interès i donant per finalitzada una llarga etapa de recursos abundants i barats a Europa. L’encariment del preu del diner s’ha traduït en un increment dels costos de finançament, i això ha abocat a molts d’aquests morts vivents al tancament per insolvència.
En aquest sentit, no són poques les institucions públiques i financeres que suggereixen adoptar reformes per tal que aquestes companyies puguin desaparèixer i afavorir d’aquesta manera l’accés a altres negocis més dinàmics. Però la proposta no és senzilla ni està lliure de polèmica. Com podem plantejar l’abolició de companyies quan el nostre objectiu com a societat i com a país és articular un potent i consolidat teixit empresarial? Cal, doncs, continuar aprofundint en les anàlisis per conèixer millor quins són els factors que dificulten la recuperació de la seva salut financera d’aquestes companyies.
És d’interès comú preservar l’ocupació i la riquesa que aquestes firmes poden generar, indiscutiblement, però mantenir-les de forma artificial en el temps no és ni ètic, en tant que parlem dels recursos comuns, ni econòmicament acceptable, precisament pel seu cost d’oportunitat.
En aquesta línia, considero absolutament imprescindible una supervisió pública rigorosa que determini quines companyies mereixen realment els ajuts estatals, evitant així que les empreses zombis es perpetuïn i emmetzinin la bona salut de la nostra economia.
