La setmana passada vam conèixer diverses mesures que s’havien proposat en el marc de les negociacions per convalidar alguns Reial Decrets-lleis del Govern espanyol al Congrés dels Diputats. Alguns titulars i declaracions a mitjans per part de membres dels grups parlamentaris involucrats en les negociacions parlaven de premiar o sancionar les empreses per marxar de Catalunya, posant el focus en aquelles que van acabar canviant la seva seu després dels fets esdevinguts durant la tardor de l’any 2017.
En primer lloc, cal tenir en compte que atorgar ajudes directes per tal d’incentivar que les empreses vinguin a Catalunya, depenent de de l’articulació específica, podria suposar una ajuda d’Estat en els termes dels tractats europeus. L’article 107 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) especifica que, generalment, seran incompatibles amb el mercat interior, en la mesura que afectin els intercanvis comercials entre Estats membres, les ajudes atorgades pels Estats o mitjançant fons estatals, sota qualsevol forma, que falsegin o amenacin de falsejar la competència, afavorint a determinades empreses o produccions. Els tractats fan algunes excepcions amb les ajudes a regions específiques. En concret, es consideren compatibles amb el mercat interior aquelles ajudes destinades a afavorir l’economia de determinades regions d’Alemanya afectades per la divisió prèvia a la unificació, així com les regions insulars esmentades a l’article 349 TFUE, com, entre d’altres, les Açores, Madeira, o les Canàries. Aquestes ajudes s’acostumen a canalitzar de manera directa o mitjançant un règim fiscal específic. També podrien ser vàlides les ajudes destinades al desenvolupament econòmic de regions en les que el nivell de vida sigui anormalment baix o en les que existeixi una greu situació de subocupació. Sembla difícil justificar que algun d’aquests casos aplica a Catalunya.
D’altra banda, sancionar empreses per marxar o no retornar a Catalunya podria suposar una restricció a la llibertat d’establiment de l’article 49 TFUE. Segons jurisprudència consolidada, han de considerar-se restriccions a la llibertat d’establiment totes les mesures que prohibeixin l’exercici de la llibertat garantida per l’article 49 TFUE, l’obstaculitzin o li restin interès(entre d’altres, sentència de 8 de juny de 2023 en l’assumpte C-50/21, sobre les restriccions a les VTCs imposades a l’AMB). Si imposar una restricció que limiti el nombre d’operadors en una regió ja vulnera la llibertat d’establiment, sancionar tots els operadors que vulguin marxar o no vulguin tornar a una regió suposa, sens dubte, una restricció molt més intensa. Cal tenir en compte que les restriccions a la llibertat d’establiment han de perseguir una raó imperiosa d’interès general que les pugui justificar, i han de ser proporcionals a l’objectiu perseguit. En aquest cas, tampoc queda clar quin seria l’objectiu perseguit amb la mesura que pugui encabir-se dins la definició de raó imperiosa d’interès general.
Evidentment, això només son algunes meres consideracions inicials. Caldria veure l’articulat específic per poder-ne fer una valoració més en profunditat en cas que s’acabés materialitzant. En tot cas, els nostres legisladors i representants polítics farien bé de tenir en compte el dret europeu a l’hora de formular les seves propostes normatives, encara que sigui en una mera declaració d’intencions als mitjans de comunicació. Per desgràcia, l’evidència ens mostra com la desobediència al dret europeu i la vulneració de les llibertats reconegudes en les diverses disposicions dels tractats és una cosa massa habitual, tal i com hem tingut ocasió d’analitzar en aquesta mateixa tribuna en ocasions anteriors.
Potser una manera més adequada de fer que les empreses tornin o no marxin és facilitant l’activitat econòmica, és a dir, dotar de més mitjans materials la gestió de certs tràmits per tal d’accelerar-los, i que moltes vegades acaben dificultant que projectes de gran envergadura s’implementin al territori. I aquí sí que hem vist que hi pot haver un cert marge de millora.
3 
