El Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel d’aquest any ha estat atorgat a Robert E. Hall i Michael Woodford “per les bases microeconòmiques de l’estabilització macroeconòmica”. Tot i semblar un reconeixement especialment tècnic, segurament hi ha poques contribucions acadèmiques que tinguin una connexió tan directa amb decisions que afecten cada dia milions de persones, com quan un banc central apuja els tipus d’interès, quan un govern aprova transferències per estimular el consum o quan es decideix si una recessió requereix més demanda o, paradoxalment, encara més contenció.
Durant bona part del segle XX, la política macroeconòmica es basava en relacions estadístiques relativament simples. Si augmentava la renda disponible, augmentava el consum. Si baixava l’atur, tendia a pujar la inflació. El problema va arribar als anys setanta, quan aquestes regularitats van començar a fallar. La inflació i l’atur van augmentar simultàniament i l’estagflació va demostrar que intentar governar l’economia explotant correlacions històriques podia acabar alterant precisament aquelles correlacions. La crítica de Robert Lucas va convertir aquest problema en una exigència metodològica. Per entendre la macroeconomia calia començar per les decisions de les llars i les empreses.
Aquí és on apareixen les contribucions de Robert Hall, un dels guardonats. La intuïció keynesiana tradicional suposava una propensió marginal a consumir pròxima a dos terços, cosa que podia generar, en models simples, multiplicadors de despesa pública pròxims a 3. La teoria de la renda permanent, en canvi, suggeria que les famílies miren més enllà dels ingressos del mes actual. Una transferència temporal no té el mateix efecte que una millora percebuda com a permanent.
Si les famílies decideixen racionalment el seu consum a partir de tota la informació disponible, els canvis futurs del consum haurien de ser essencialment imprevisibles. Només una notícia nova, per definició desconeguda avui, hauria de fer-les modificar els seus plans. El seu article de 1978 va mostrar que aquesta predicció funcionava raonablement bé amb les dades. Posteriorment, Hall i Mishkin van estudiar una mostra de famílies nord-americanes i van estimar que aproximadament un 80% seguia aquest comportament orientat al futur, mentre que prop d’un 20% vivia pràcticamente al dia i consumia en funció dels ingressos corrents. La literatura posterior estima propensions marginals a consumir molt superiors entre les famílies amb restriccions financeres.
Posteriorment, Woodford va completar el marc teòric. El seu treball, culminat a Interest and Prices el 2003, va convertir aquestes microdecisions en un model macroeconòmic operatiu. En la seva versió més simple, només necessita tres equacions: una que explica la demanda a partir de les decisions intertemporals de les famílies, una corba de Phillips que deriva la inflació de les decisions de preus de les empreses i una regla que descriu com el banc central fixa els tipus d’interès.
Una de les grans aportacions del model és permetre analitzar per què no totes les recessions requereixen la mateixa resposta. Davant una caiguda de demanda, abaixar els tipus pot ser adequat. Però un xoc negatiu d’oferta, com un encariment de l’energia, pot reduir simultàniament la producció i elevar la inflació. En aquest cas, el model pot recomanar apujar els tipus fins i tot quan l’economia ja s’està debilitant. És exactament el dilema que els bancs centrals han afrontat durant les crisis energètiques recents.
Evidentment, aquests models estan lluny de ser infal·libles. Les expectatives racionals, la rigidesa dels preus o la simplificació de comportaments enormement heterogenis continuen sent objecte de crítica. La mateixa Acadèmia reconeix problemes amb els grans xocs inesperats, el límit inferior dels tipus d’interès o la manera estilitzada com es modelitza l’ajust dels preus. Però aquesta és també una fortalesa del paradigma, ja que exemplifica que no és una recepta tancada. És una arquitectura que es pot ampliar a mesura que entenem millor l’economia.
Avui, bancs centrals i ministeris de finances d’arreu del món utilitzen versions d’aquests models per projectar inflació, activitat econòmica i els efectes de les seves decisions. El Nobel de Hall i Woodford premia, en definitiva, la idea que per estabilitzar una economia no n’hi ha prou amb mirar els grans agregats. Cal entendre què hi ha a sota, milions de famílies i empreses reaccionant a incentius, restriccions i expectatives. La bona política macroeconòmica comença, paradoxalment, per la microeconomia.
