Des que la gestió de l’AP-7 va passar a mans de l’Estat aquesta via de comunicació –la Via Augusta romana–, tan determinant en la circulació de persones i mercaderies, ha anat deteriorant-se. Algú podria haver dit en aquell moment que la degradació de la infraestructura, en les mans públiques habituals, estava cantada. I aquest algú l’hauria encertat.
Les estacions del Via Crucis de la Via Agusta eren ben previsibles. Sense peatges –els peatges amargs de tants anys– el pas dels vehicles augmentaria. Encara més: es doblaria el pas dels vehicles pesants –els camions–, en mans d’empreses de transports que abans es decantaven sovint per la gratuïtat i la incomoditat –la incomoditat per al conductor– de les carreteres alternatives gratuïtes. Qüestió de costs. Aquest augment deteriora molt més l’asfalt.
Sense els ingressos dels peatges, a més, el manteniment de la instal·lació quedava a l’atzar –a l’atzar ben previsible– del zel de l’Estat. I l’Estat ja se sap què fa quan es tracta d’inversions en la perifèria. La desídia habitual ha degradat l’AP-7, que ara cada dia s’assembla més a un carxofar. Cassola en mans de l’Estat, bony o forat.
La degradació de l’autopista comporta, de manera fatal, l’augment de la sinistralitat. Aquest deteriorament s’ajunta amb l’augment de circulació i el còctel final se salda cada dia amb més accidents, més vides humanes perdudes en la broma macabra, i més cues i retencions.
Per acabar d’arredonir el serial, el transport de persones o de mercaderies té com a alternativa Renfe i Adif, que vol dir saltar del foc a les brases. O a l’inrevés. En el cas de les persones, no cal estendre’s, perquè el drama és ben conegut i molt patit. En el de les mercaderies, les empreses, amb molt bon criteri, no hi han comptat mai. El transport ferroviari al denominat Corredor Mediterrani –una manera com una altra de fer riure amb les denominacions oficials– representa en aquest àmbit entre el 4 i el 5 per cent del total terrestre. Només per ofendre els que se n’haurien de responsabilitzar, la mitjana europea se situa prop del 20 per cent.
El cas de Renfe i Adif no té remei. No n’ha tingut mai en el passat ni en tindrà en el futur. No és pessimisme. És empírica. El cas del manteniment com manen els déus de l’AP-7 només es pot resoldre a través d’un dilema. O l’Estat n’assumeix la responsabilitat dels costs o reverteix l’adjudicació i que ho facen els que en saben i en tenen ganes. Això vol dir tornar-ne a privatitzar la gestió. Però això no pot voler dir privatitzar únicament l’AP-7, sinó determinar si l’Estat no pot garantir el manteniment de tot el sistema d’autopistes públiques i ha de cedir-ne la gestió a tercers, que ja no poden imposar un sistema de peatges alts, perquè ja no hauran d’amortitzar-ne la inversió inicial. Tot vol dir tot. No pot ser que els uns paguen, perquè han pagat sempre, i els altres no, perquè no han pagat mai.
La sessió del control al president de la Generalitat d’aquesta setmana ha deixat en aquest àmbit concret algunes intervencions sucoses. Quan l’oposició ha retret el nou desastre –i en van quants?–, Salvador Illa els ha amollat: “Potser ens vam equivocar quan vam demanar la gratuïtat de l’autopista”. El retret no va afectar gens Jéssica Albiach, que des del seu escó anava negant amb el dit. Ah, no, els Comuns o els seus antecedents, sota les sigles oportunes de cada moment, no demanaven aquesta gratuïtat? Cosas veredes! El president Illa va reaccionar sorprès i indignat: “Jo me’n recordo, perquè hi era!”.
Hi érem tots, president. En la memòria col·lectiva hi ha les grans protestes dels usuaris per descartar uns peatges que no es pagaven de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat en cap altre punt de l’Estat. Les autopistes radials de Madrid van passar a mans de l’Estat perquè no eren cap negoci. Ací el negoci el feien les dues parts: les empreses concessionàries i el mateix Estat, que s’estalviava indemnitzar-les. El greuge comparatiu era odiós. Insuportable. Però es veu que per a uns més que per a uns altres. I el negoci es va allargar perquè les concessionàries sempre adduïen millora en la instal·lació per perpetuar-ne l’adjudicació.
No ens vam equivocar, president. En aquell moment demanar la reversió a l’Estat i la gratuïtat de l’autopista era just i necessari. I ara tampoc ens equivoquem ara si exigim que, si l’Estat ha de fer com fa, qualsevol decisió que prenga ha d’afectar tota la xarxa per igual. No pot ser que els paguen sempre continuen pagant i els que no han pagat mai continuen sense pagar.
