No hi ha cap salari que, en termes reals, no pagui més IRPF avui que l’any 2019. Ni el del treballador que cobra el salari mínim, ni el del tècnic de classe mitjana, ni el del directiu. Tots, sense excepció, han vist com la inflació acumulada dels darrers anys, que supera el 20%, els ha empès silenciosament cap a trams superiors de l’impost. Per cobrar el mateix salari real ara has d’ingressar més diners, i això t’empeny a pagar més IRPF malgrat que el teu poder adquisitiu no hagi canviat. El resultat és que l’Estat recapta més sense haver aprovat cap pujada d’impostos, sense debatre-ho al Parlament, sense que ningú hagi votat a favor d’aquesta transferència de renda. És una injustícia que no hauríem de normalitzar.
Per exemple, un sou de 30.000 euros avui té el mateix poder adquisitiu que un de 24.000 l’any 2019. I ara l’impost de la renda és de més de 900 euros més elevat que en aquell moment, sense que hagin canviat els tipus impositius. Això suposa un perjudici cada vegada més greu per a tots els treballadors, ja siguin de classe baixa, mitjana o alta. Un treballador que cobri 18.000 euros anuals avui paga entre 3 i 4 vegades més en concepte d’IRPF que no pas 7 anys enrere.
Aquest fenomen en anglès l’anomenen bracket creep. Funciona d’una manera tan discreta com eficaç. L’IRPF és un impost progressiu, és a dir, qui guanya més paga un percentatge major. Això pot ser raonable i fins i tot desitjable quan reflecteix increments reals de poder adquisitiu. Però quan els salaris pugen simplement per compensar la pèrdua de valor dels diners, quan ningú no es fa més ric, sinó que el número del nòmina creix per no empobrir-se, la progressivitat es converteix en una trampa. El contribuent tributa com si hagués millorat la seva situació econòmica quan, en realitat, ha empitjorat o s’ha mantingut igual. És una ficció comptable que beneficia exclusivament a l’hisenda pública.
La deflactació de l’IRPF és el mecanisme tècnic que corregeix aquesta distorsió. Consisteix a ajustar anualment els trams i les deduccions de l’impost d’acord amb l’índex d’inflació, de manera que un contribuent que cobra el mateix en termes reals continuï tributant al mateix tipus efectiu. No és una baixada d’impostos: és mantenir la pressió fiscal constant. Països del nostre entorn, com Alemanya o Portugal, apliquen alguna forma d’indexació per mitigar efectes de la inflació. A Espanya, en canvi, la deflactació ha estat historicament una mesura excepcional i discutida, quan hauria de ser la norma. La resistència a aplicar-la no respon a cap principi d’equitat; respon a la comoditat d’una recaptació creixent sense cost polític.
Hi ha diversos partits polítics que han adoptat en el seu programa econòmic la deflactació de l’IRPF per frenar aquest despropòsit. Tots els esforços en aquesta direcció són lloables i tenen tot el meu suport. Ara bé, hem de ser conscients que si no s’ha fet fins ara és perquè l’augment de la recaptació en IRPF va molt bé per finançar la estructura de despeses exagerada que tenim actualment. Qualsevol programa econòmic que vulgui reduir els impostos, si vol ser seriós, ha d’afrontar que caldrà reduir la despesa en molts àmbits, i preparar-se per les conseqüències polítiques que els plans d’ajustament solen tenir.
