La publicació dels pressuposts finalment aprovats corresponents al 2026 ha coincidit amb l’aparició d’alguns informes que esfereeixen. Com ara el de la Fundación d’Estudios de Economía Aplicada que fa referència al deute de les dites autonomies –mal dites en el cas català– de l’Estat.
Segons aquests senyors tan aplicats, l’any 2029 –d’ací a tres dies– el govern de la Generalitat haurà de fer front al seu deute amb una aportació de 2.968 milions, que se situaran en un tipus mitjà que en aquests moments ja supera el 3 per cent. Catalunya el 2025 ja sumava un deute propi de 90.335 milions; és a dir, gairebé el 28 per cent del seu PIB. I si en vols més, para el cabàs, Tomàs.
Però hi ha més. El govern autoritza als pressuposts d’enguany un augment del deute viu amb un límit de 841 milions d’euros addicionals respecte al tancament de l’exercici anterior. Pel que es veu, no en tenim prou. Fins ara el deute es canalitzava a través del Fons de Liquiditat Autonòmic, però ara el 155 ha afluixat i la Generalitat ha començat a obrir altres aixetes. Aixetes de deute. Fa poc el govern de Salvador Illa ha adjudicat els primers 293 milions directament a entitats bancàries, un tipus d’operació de mercat que no es feia des del 2012.
Aquestes xifres podrien reduir-se si al remat, amb el permís de tots els déus de l’Olimp, es concreta la cancel·lació del 20 per cent del deute amb el Fons de Liquiditat Autonòmic, com ha acabat assumint amb pia resignació Pedro Sánchez, però com no ha acceptat el Partit Popular, que, malgrat les discrepàncies internes, ha acabat assumint la sentència de l’estadista Ayuso Chao, pescao. Els mal dits barons populars s’estimen més acumular més deute i pagar més interessos que no acceptar una proposta de Sánchez, que per a ells no és pescao, sinó perro.
Atenció, repetim-ho. Vinga o no vinga aquesta rebaixa, el deute de la Generalitat ara és de 90.335 milions. I el govern va sumant-ne més. L’article 30 dels pressuposts ara aprovats contempla 1.427 milions per a cobrir els interessos dels crèdits a llarg termini. Les despeses financeres totals pugen a 1.615 milions.
Perquè ningú no es pense que aquesta xifra vol dir quatre rals, convé assenyalar, per exemple, que el pressupost del departament de Cultura d’aquest any de diluvis d’estiu és de 547 milions. Una quantitat el 41 per cent més alta que la de l’any passat. El deute la triplica, doncs. La partida que correspon al d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, és de 994, una mica més de la meitat del deute. Com a referència impertinent, el cost que la Generalitat havia assumit en la primera proposta d’augment salarial que va fer als mestres arribava als 300 milions.
Morir de deute no és morir d’amor. Davant aquestes xifres i raons, hi ha unes quantes reflexions i exigències que caldria considerar per evitar el col·lapse previsible. En primer lloc, cal tenir ben clar que el deute de la Generalitat s’ha generat forçat per un finançament horrorós que ni tan sols és legal. Per tant, el govern de l’Estat no hauria d’acceptar una rebaixa del 20 per cent del Fons de Liquiditat Autonòmic, sinó que hauria d’eixugar el total d’un deute que en algunes mal dites comunitats ha provocat el mateix Estat.
Segonament, que Catalunya no pot aguantar ni un any més aquest finançament onerós i impúdic. Sentencia l’ideari de José María Aznar: “Quin pueda hacer que haga”. Doncs, exactament i precisament. Qui puga accelerar l’acord per intentar desbloquejar un acord de finançament que ho faça. Potser serà minso o potser serà l’engany de sempre. Però fer front al deute de la Generalitat –al que hi ha i al que hi haurà– és gros i obscè.
