Totes les coincidències nefastes conflueixen perquè l’estat del benestar de què ha gaudit –en graus diversos– Europa de fa unes quantes dècades s’aprime cada vegada més. En el nostre cas aquesta disminució es veu intensificada –i agreujada– per una competició desbaratada entre els governs successius –tant en l’autonomia com en l’estat– per augmentar-ne encara més les prestacions.
Quan encara es pateixen les conseqüències d’haver aprovat una llei, la de dependència sense capacitat pressupostària per complir-la, les diverses administracions se les empesquen per prometre la construcció de desenes de milers d’habitatges socials, arribar al 6 per cent del PIB aplicat a l’àmbit educatiu o millorar la cobertura de l’Ingrés Mínim Vital.
La pregunta davant tanta bona intenció és la que definia la murrieria que caracteritzava l’escriptor Josep Pla: “Molt bé, escolti, i tot això qui ho pagarà?”.
Perquè la precarització dels sous i la creació de més llocs de treball amb un migrat nivell de cotització no auguren res de bo en aquest sentit. I més encara quan aquests fenòmens coincideixen en el temps amb l’augment de l’esperança de vida, que requereix unes cobertures socials cada vegada més copioses.
Davant l’actitud de tants sectors socials, que exigeixen a l’administració fer front a les seues demandes, l’esquerra tradicional recorre a l’alquímia: “Que ho paguen els rics”. Com a divisa, és immillorable. I encara més quan ningú s’hi sent al·ludit. Convé dir, encara que semble una provocació, que els rics ja paguen més. I en tot cas, si no volen fer-ho, que sol passar, sempre poden recórrer a traslladar-se fiscalment a uns altres territoris o a uns altres estats més benèvols.
També podrien pagar més les empreses. Però igualment les empreses, fartes de la pressió fiscal, poden desplaçar-se a un altre lloc més benigne. Algú ha fet números, per cert, de l’estalvi de les companyies catalanes que van decidir traslladar les seus socials arran del procés sobiranista? És una incògnita, no una impertinència.
A Catalunya hi ha una sèrie de gravàmens, com ara els ambientals o els que afecten les grans superfícies, més alts, per exemple, que a Aragó. En tributs com successions, donacions o transmissions patrimonials les diferències són més constatables. I aquestes afecten els executius, que sovint tenen una gran influència en decisions com ara reubicació.
Per als qui s’omplin la boca cada dia demanant més pressió fiscal, cal recuperar l’obvietat que en economia la relació entre abaixar imposts i recaptar més fiscalment no és necessàriament ni directa ni lineal. Depèn de molts factors. L’esquerra catalana es fot de la Corba de Laffter, segons la qual hi ha un tipus impositiu que maximitza la recaptació. D’acord amb aquesta teoria, uns imposts excessivament alts desincentiven el treball, la inversió i el consum, i poden afavorir el frau fiscal i l’economia submergida. Se’n poden fotre tant com vulguen, però no sembla cap barbaritat. Almenys cap barbaritat comparada amb les que amollen sovint els seus detractors més ferotges.
Mentrestant, qui paga la festa i els plats trencats són les economies mitjanes. I ja veurem per quant de temps. Perquè s’estan convertint en una espècie en decadència. I potser a la llarga, en perill d’extinció.
Qualsevol decisió en aquest àmbit –en l’àmbit fiscal– com a mínim és discutible. I no hi ha fórmules màgiques. Demanar que els rics paguen més és una obvietat sobrera, perquè ja ho fan. I és molt dubtós que pressionant-los més els resultats que se’n derivarien erien espectaculars. Aquesta pressió concreta no sembla que facilitaria la construcció de 50.000 pisos socials ni l’augment del pressupost d’educació en 2 punts del PIB.
Hi ha uns altres àmbits que es poden treballar. En el cas català, en primer lloc, aconseguir un finançament que no siga un oprobi. Però això depèn dels idus de març. També caldria estudis més seriosos i menys tramposos sobre l’efectivitat de segons quines mesures o augments. I ser conscients d’un fet irrebatible: el nostre país és líder estatal a l’hora de gravar determinats imposts cedits, com ara el de patrimoni o el de transmissions.
En el cas del primer, a part de ser un càstig a l’estalvi i un cant a l’alegria de viure per no ser el més ric del cementeri, aquest impost els altres estats de la Unió Europea o no el tenen o l’han suprimit. Només mantenen un gravamen semblant Noruega i Suïssa. Reprenent la filosofia del senyor Pla, pocs noruecs o suïssos es veuen per ací…
