Quan l’Steven Levitsky i Lucan Way van conceptualitzar el règim d’autoritarisme competitiu l’any 2002, segurament no pensaven en una superpotència consolidada com els Estats Units. Però avui, aquest marc ens resulta inquietantment útil per analitzar el que podria ser un segon mandat de Donald Trump. L’autoritarisme competitiu es defineix com un règim que manté les institucions democràtiques com a vies formals per accedir al poder, però on l’executiu manipula aquestes regles de forma sistemàtica per obtenir avantatges. El règim no és completament autoritari, però tampoc és plenament democràtic.
Durant el seu primer mandat — 2017–2021 —, Trump va oferir senyals preocupants en totes quatre àrees identificades per Levitsky i Way: va atacar la integritat del sistema electoral, va desafiar la separació de poders, va intentar doblegar el sistema judicial a favor seu, i va erosionar la confiança en els mitjans amb una campanya sistemàtica de desinformació i desprestigi. Aquestes actituds no són simples sortides de to: són patrons que encaixen clarament en la definició d’autoritarisme competitiu. En el seu llibre How Democracies Die, el mateix Levitsky i Daniel Ziblatt avisen que la democràcia no sempre mor per cops militars o suspensions constitucionals, sinó que sovint s’erosiona des de dins, per líders escollits mitjançant el sufragi que menyspreen les regles del joc i veuen la política com una guerra a guanyar, no com un espai de deliberació democràtica. El risc d’un segon mandat de Trump és, doncs, que aquest procés d’erosió democràtica no només continuï, sinó que s’acceleri. Trump ja no seria un outsider amb idees disruptives: seria un expresident amb una xarxa lleial, coneixement del sistema i una agenda venjativa, especialment contra aquells qui van frenar els seus intents de deslegitimar les eleccions del 2020.
En un règim d’autoritarisme competitiu, el terreny de joc ja no és neutral. Les eleccions es poden continuar celebrant, però l’oposició hi participa amb greus desavantatges: atacs institucionals, judicialització selectiva, restriccions als mitjans crítics, i un ús partidista dels aparells de l’Estat. Aquestes pràctiques no eliminen formalment la democràcia, però en buiden el contingut. Trump ha mostrat obertament la voluntat de polititzar institucions independents, com el Departament de Justícia, i de purgar funcionaris considerats “deslleials”. També ha insinuat que podria ignorar les sentències dels tribunals, i ha alimentat conspiracions per deslegitimar les eleccions. Aquest segon mandat, amb un Congrés submís o dividit, una opinió pública polaritzada, i uns mitjans assetjats podria donar-li carta blanca per aplicar mesures que trencarien definitivament l’equilibri institucional.
Una mostra recent i esfereïdora d’aquesta deriva l’han denunciat els professors de dret constitucional Erwin Chemerinsky i Laurence Tribe. En un article publicat al New York Times, alerten sobre les deportacions massives i arbitràries dutes a terme per l’administració Trump. Un cas paradigmàtic és el de Kilmar Abrego Garcia, un resident legal als Estats Units deportat per error a El Salvador, on ha estat empresonat en una presó de màxima seguretat. Malgrat reconèixer l’error, l’administració Trump sosté que cap tribunal federal pot intervenir perquè la detenció s’ha produït fora del territori dels Estats Units. Aquesta doctrina, alerten els autors, podria permetre la creació d’un sistema paral·lel de “gulags” extraterritorials, on qualsevol persona — fins i tot ciutadans nord-americans — podria ser enviada sense garanties ni drets legals.
El que fa especialment perillós aquest escenari és que seria vist per molts com a legal o almenys legítim. La democràcia mor en silenci quan les regles s’alteren sense soroll, quan el “checks and balances” es debiliten, i quan la societat s’acostuma a l’excepcionalitat. No es tracta de demonitzar un candidat: es tracta de reconèixer patrons històrics i comparats. Com va passar en règims com el de Fujimori al Perú o el de Putin en els seus inicis a Rússia, el joc democràtic pot convertir-se en una il·lusió si l’autoritat es concentra, les institucions es colonitzen i les eleccions esdevenen una mera formalitat. Els Estats Units no són immunes a aquesta deriva.
En definitiva, Levitsky, Way i Ziblatt ens recorden que les democràcies depenen tant de normes escrites com de convencions no escrites: tolerància mútua, respecte institucional, rebuig a l’ús de la força. Si aquestes normes s’abandonen, el que queda és una closca buida. I Trump, com ja ha demostrat, no sembla tenir gaire interès en preservar-les.
1 
