En gran part del món civilitzat liberalisme equival a un sistema polític, uns valors econòmics o una filosofia vital oberts i positius. El liberalisme naix i s’articula contra absolutisme. A l’Espanya del segle XIX els liberals van ser perseguits i delmats per la reacció. Si algú ho concreta una mica més, els referents històrics de Montesquieu, Alexis de Tocqueville, Adam Smith o, més recentment, Karl Popper o Friedrich Hayek no es moquen en mitja mànega. Són precedents robusts sobre els quals s’ha assentat bona part del progrés humà des del segle XVIII fins ara. I cal dir fins ara perquè la veta es manté.
Però a Catalunya, ací i ara, el nom -liberalisme, ai!- esmussa. Encara més. La majoria de les opinions que hi fan referència en aquests moments i entre nosaltres l’identifiquen estrictament amb una suposada variant que el desfigura i el caricaturitza. A Catalunya ara ningú parla de “liberals”, perquè, pel que es diu i es publica, ací només campen els “neoliberals”, que els han suplantats. Un “neoliberal” és un ésser primari que detesta l’Estat, pretén corroir la iniciativa pública i malda perquè els pobres cada dia siguen més pobres i rebenten a la intempèrie del sistema.
Quan algú demana a un detractor feroç del “neoliberalisme” que n’identifique els membres, si aquest algú té una mica de cultura, en el millor dels casos respondrà Margaret Thatcher o Ronald Reagan. En general, però, la majoria destacaran Donald Trump com el màxim detractor de la tal perversió. I com pot ser que un “neoliberal” qüestione la llibertat de mercat, defense els aranzels i reforce les fronteres? Tant se val. Si el “neoliberalisme” és el pecat, el gran pervertidor mundial del moment ha de ser “neoliberal”. I no un proteccionista reaccionari.
La confusió és palpable i interessada. Si els reaccionaris espanyols del segle XIX necessitaven un enemic visible i obscè, el liberalisme els feia de pecat i els seus defensors, de carn fàcil de patíbul. Si l’esquerra menys il·lustrada de la història, que és l’actual, ha de recórrer al maligne per fer-se valdre i fer-se personar alhora tots els excessos, ja hi ha els “neoliberals”.
Els pares del catecisme marxista van sacralitzar el convenciment que la ideologia dominant és la de la classe dominant. Quina ideologia domina paper imprès i digital, fòrums d’opinió, debats, congressos i aportacions teòriques a la Catalunya actual? La de la classe dominant? La classe dominant ací domina el camuflatge.
La ideologia dominada -la liberal o la conservadora- a Catalunya calla i la sensació d’asfíxia ideològica és absoluta entre els que no comparteixen els valors que es proclamen progressistes, però que responen a esquemes i comportaments autoritaris. No hi ha res més semblant a un reaccionari espanyol del segle XIX que un “progressista” català actual. Els uns i els altres porten la intransigència com a estendard.
Per això sorprèn que un col·lectiu de jóvens empresaris, professors i professionals de pèl divers s’hagen organitzat en un laboratori d’idees desacomplexament liberals. No mosseguen ni piquen, i aquesta setmana passada van van organitzar un fòrum de reflexió on es bellugaven les idees sovint brillants. Juan Ramón Rollo, Cristina Pruñonosa, Mercè Conesa, David Garrofé, Carmen Gimeno, Virgínia Guinda, Susanna Grau, Pau Vila, Guillem López-Casasnovas, Elena Costas-Pérez i Germà Bel es van aplegar convocats per l’Institut Ostrom al Fòrum Re(I)nnovem. Òbviament, tots aquests personatges carregats d’aportacions interessants no es poden situar ni sota la mateixa bandera ni encara menys sota el mateix pal·li, com solen fer els seus presumptes detractors, però tots ells se sentien còmodes expressant idees i propostes més o menys liberals que cobrien un ampli espectre biòtic.
Cal felicitar el mateix Pau Vila -ponent al Fòrum, però també president d’Ostrom-, Martí Jiménez, Albert Torelló, Clara Prunés, Roger Medina i Eric Herrera per l’encert de la convocatòria i, sobretot, per l’audàcia d’intentar predicar en un desert de figues paleres.
Si es tracta de tenir idees per mirar de fer progressar -o sobreviure- aquest país postindustrial, postproductiu, postburgès, postil·lustrat, postopulent, remenat, rebregat i marejat, benvingudes si arriben, encara que siga amb intenció “liberal”. Mentrestant, la intransigència crema neoliberals de fum.
1 
