Fa pocs dies, l’oficina estadística alemanya informava que el primer semestre de l’any s’ha tancat amb 12.812 empreses en concurs de creditors, la xifra més alta per a aquest període des del 2013. No és una dada aïllada: segons la consultora Ernst and Young, la indústria del país ja ha perdut un de cada disset llocs de treball des del 2019. Alemanya és el país que va convertir les empreses mitjanes, industrials, familiars i exportadores, el famós Mittelstand, en la columna vertebral del seu model, i avui capitaneja el refredat industrial europeu. No seria just carregar-ho tot a Brussel·les, perquè l’energia cara, la competència xinesa i la reconversió de l’automòbil són fenòmens globals que pesen molt en aquest context. Però sí que val la pena mirar com tracta Europa, en la lletra petita, aquesta mena d’empreses.
Per al comú dels mortals, una gran empresa és una multinacional amb seu en un gratacel i una marca coneguda arreu. Per a Brussel·les, en canvi, n’hi ha prou amb una empresa familiar de 250 treballadors, o amb molts menys si supera alhora els 50 milions d’euros de facturació i els 43 d’actius. Aquesta frontera decideix qui pot optar a bona part dels ajuts europeus, estatals i autonòmics, i en quines condicions. Les xifres llindar esmentades es van fixar el 2003, en una norma que prometia revisar-les «normalment cada quatre anys». En fa vint-i-tres que ningú no les toca.
El mecanisme és el mateix que coneixem de l’IRPF quan no s’actualitzen els trams: el sou puja amb els preus sense que augmenti el poder adquisitiu, però un bon dia pagues com si fossis més ric. Des del 2003, els preus a la zona euro han pujat prop d’un 65% i el valor de l’economia en euros s’ha doblat, de manera que facturar avui 50 milions equival a facturar-ne uns 30 aleshores, ben endins del perímetre que la norma volia protegir en aquesta definició del llindar entre grans empreses i pimes. Sense contractar ni un treballador més, no poques empreses han passat a ser grans per decret. Si les xifres s’haguessin actualitzat amb el mateix criteri de preus i productivitat que la Comissió va fer servir el 2003, la frontera se situaria avui prop dels 85 milions de facturació anual.
Aquí comencen les trampes al solitari. El 2023, després de l’esclat inflacionista, Brussel·les va actualitzar un 25% les xifres que decideixen quines empreses han de presentar comptes més detallats i més informes, una mesura que no costa ni un euro del seu pressupost. En el mateix paquet de mesures, es va comprometre a estudiar «abans de final d’any» si calia fer el mateix amb la definició que dona accés als ajuts i subvencions. Tres anys després, les xifres continuen on eren. D’aquesta manera els euròcrates poden continuar anunciant programes de suport a les pimes mentre la inflació, en silenci, en fa fora cada any unes quantes més per la definició que fan de què és una pime.
El resultat de tot plegat recau sobre l’estrat més vulnerable del teixit empresarial, perquè és el que viu a la terra de ningú: les petites grans empreses. Són massa grans per rebre els ajuts de les pimes i massa petites per tenir els recursos de les grans de debò: departaments jurídics, accés als mercats de capitals o veu pròpia a Brussel·les. A la indústria europea, on les empreses mitjanes facturen uns 245.000 euros per treballador, n’hi ha prou amb uns 200 treballadors de mitjana per travessar la frontera; és a dir, com més productiva és una empresa, abans la tractem com una multinacional. I travessar-la és com caure per un precipici: els ajuts es perden de cop, sense que l’empresa hagi canviat en res. Els economistes saben prou bé què passa quan créixer es penalitza: a França, on moltes obligacions laborals s’activen als 50 treballadors, un estudi ja clàssic de Luis Garicano, Claire Lelarge i John Van Reenen va trobar una quantitat sospitosa d’empreses aturades als 49. Als Estats Units, en canvi, una fàbrica pot tenir fins a 1.500 treballadors i continuar sent considerada petita, i la normativa obliga a revisar per inflació les xifres en dòlars com a mínim cada cinc anys.
La solució és ben senzilla: cal actualitzar urgentment el llindar de definició del que és una pime i el que és una gran empresa amb el criteri que ja es va fer servir el 2003. Convindria indexar-les de manera automàtica perquè no depenguin de la voluntat política de cada moment i substituir els precipicis per rampes progressives, de manera que tant les obligacions com els ajuts s’adeqüin a poc a poc a mesura que l’empresa creix. I si el pressupost no dona per a tant, més val dir-ho clarament i abaixar per a tothom els costos energètics i burocràtics que no pas mantenir un suport que existeix només als comunicats de premsa.
Les trampes al solitari tenen un avantatge, que la partida sempre sembla que es guanya, i un inconvenient, que realment no es guanya res. Al capdavall, congelar una xifra durant vint-i-tres anys és una manera elegant d’aplicar una retallada sense dir-ho en veu alta, i qui la paga és precisament l’estrat d’empreses que més podria créixer i que menys eines té per defensar-se.
