Quan entràvem en l’esponjós mes d’agost el president d’Esquerra Republicana llançava a l’opinió pública una proposta estructural relativa a l’educació. Oriol Junqueras demana un gran acord entre tots els partits polítics “de tradició democràtica”, els agents socials, docents i econòmics, per superar el bloqueig actual.
Aquest acord demana que siguen “equips d’experts de reconegut prestigi i confiança dins el sector” els que durant vuit o dotze anys governen el departament i tracen polítiques que donen “confiança i estabilitat” al model educatiu del país.
La proposta va ser immediatament rebatuda tant per partits de la mateixa oposició com pel sindicat majoritari en l’educació pública. La portaveu de l’USTEC va replicar a Junqueras que “més que noves fórmules o invents, cal que s’escolti la comunitat educativa”. Els invents del TBO, va venir a dir Iolanda Segura.
L’un i els altres tenen part de raó. Esquerra ha estat corresponsable o responsable directe durant els darrers anys de la gestió del departament d’Educació. Amb un resultat galdós. No ha fet més que perpetuar uns problemes que ara li han esclatat a un govern que de moment ha estat incapaç d’aquietar les aigües.
La comunitat educativa ha passat per les baquetes del menyspreu, sense ser mai atesa amb sinceritat i eficàcia. Però tampoc ha plantejat un esquema global, ambiciós i detallat, que resolga el drama en els seus mil caps. I cabotes. Potser no és el seu paper, però sovint fa l’efecte que les queixes només demanen pedaços.
Encara que així fora, encara que la consellera Esther Niubó superara les pròpies mancances i arribara a un acord amb l’USTEC, això no garantiria respondre de manera solvent al gran repte d’una educació qualificada, amb resultats de nivell europeu.
Què és una educació qualificada? No cal grans acords per a definir-la. Una educació que puga garantir una formació competent en cultura general bàsica, en humanitats i ciències. En expressió oral i escrita. Una preparació posterior i especialitzada que puga fornir la demanda laboral amb professionals competents en cada sector. A qualsevol nivell.
Òbviament hi ha altres necessitats, altres aspiracions i altres premisses. La inclusió que puga garantir que l’ascensor social no és una entelèquia n’és una. Però ara l’ascensor és un muntacàrregues. Incloure tots els alumnes en un mateix espai no pot voler dir rebaixar el nivell i excloure’n l’excel·lència.
Queda clar i és poc discutible que l’educació primària i secundària en aquest país no s’adequa a aquest esquema tan bàsic. És també innegable que les reformes i els plans educatius que durant les dues darreres dècades s’han implantat a Catalunya, bé per definició de l’Estat o bé per iniciativa pròpia, no han funcionat.
La proposta d’Oriol Junqueras pot resultar xocant venint de qui ve. Per què no la va proposar mentre els republicans controlaven el departament d’Educació? Resultaria igualment estrambòtica si vinguera, no d’Esquerra, sinó de qualsevol partit amb responsabilitats polítiques en aquests darrers anys. És inversemblant que els mateixos dirigents que han estat incapaços durant dues dècades de dotar el país amb el sistema educatiu que necessita ara accepten una veritat revelada que els faça posar-se d’acord en un marc de mínims i en un esquema vàlid per encarrilar la situació.
I més encara en un país en què l’egoisme i el sectarisme partidista, juntament amb l’aritmètica parlamentària, que exigeix majories tan difícils de bastir, impossibilita els grans remeis per als grans mals.
I encara així i malgrat l’oposició dels sindicats –desconfiats per l’experiència amarga acumulada- i el desconcert d’una associacions de pares que no poden suplir el malencert dels seus dirigents polítics, cal un punt d’inflexió. Pot passar per un gran acord polític. Potser cal aquest acord com a condició prèvia.
Però, quin acord?No es pot delegar en un grup d’experts la responsabilitat final, operativa i executiva, d’un model escolar. I més encara amb el resultat que han donat experiències semblants. Aquest sanedrí podria acabar constituït per representants triats pels partits entre tècnics de la corda. Qui és capaç de deixar de costat la pròpia definició ideològica i destriar entesos d’acceptació general? On són, a més, aquests experts?
D’ací a quatre dies es tanca el parèntesi estival, comencen les classes i es mantindrà la convocatòria de vaga. Entén el govern actual que només amb l’ampliació de partides pressupostàries no resoldrà el greu laberint educatiu de Catalunya?
