La setmana passada es va viralitzar la discussió entorn de les paraules del president Pedro Sánchez sobre la seva visió de cap on ha d’evolucionar la fiscalitat espanyola: “més transport públic, i menys Lamborghinis”, en una referència a augmentar la pressió fiscal sobre les grans acumulacions de riquesa. El titular de Sánchez és molt eficaç en el pla de la política populista que busca el retuit a xarxes socials: ningú pensa que existeix tal cosa com el dret a tenir un Lamborghini o que aquest símbol no sigui un element absolutament superflu i innecessari, que no cobreix cap necessitat sinó que senzillament és un capritx, una opulència. Si ho contraposem a un element com el transport públic, que en aquest cas sí que podem considerar que democratitza la mobilitat per a un gruix de la població i que molts pateixen (patim) al nostre dia a dia pel reguitzell d’incidències que es podrien atribuir a una inversió insuficient, és difícil que algú aixequi la mà per discrepar de la idea de transvasar la riquesa del propietari del Lamborghini cap a la causa col·lectiva de tenir un millor transport públic. Ara bé, si deixem de banda el titular fàcil i analitzem les implicacions d’aquesta línia de pensament, podem observar que té dos grans problemes.
La primera qüestió que ens hauria de preocupar és com aterrem la metàfora del Lamborghini a una política impositiva plausible. A Espanya es van vendre 43 vehicles d’aquesta marca l’any passat, però fins i tot si entenem que és un exemple per referir-se a cotxes superesportius i de gran opulència, la suma no és gens elevada: 74 Ferraris, 38 Aston Martin… probablement parlem de menys de 500 persones que puguin complir aquest perfil abstracte. A cap país del món es pot posar en pràctica una proposta de recaptació fiscal que tingui una base total d’unes 500 persones afectades: encara que parlem d’un import recaptat per persona potencialment molt elevat, el factor multiplicador de 500 persones és massa escàs per arribar a una suma total que tingui alguna utilitat en el marc dels ingressos públics totals d’Espanya. Aleshores, sembla evident pensar que la metàfora del Lamborghini amaga un concepte molt més ampli sobre el que és la riquesa supèrflua o els ultra-rics, que seria força més capil·lar i acabaria impactant sobre el ja castigat estrat social de les persones amb renda alta o molt alta però insuficient per viure de la seva riquesa acumulada; dit d’una altra manera, els professionals de més alta qualificació: enginyers aeronàutics, algunes especialitats de medicina, etcètera.
Aquesta reflexió ens porta al segon gran problema de la frase de Pedro Sánchez: l’impacte sobre els incentius. Si bé no existeix el dret a tenir un Lamborghini, sí que és legítima l’aspiració o la il·lusió de poder tenir un nivell de vida alt. I és aquesta aspiració el que motiva fer grans esforços, com per exemple apostar per una formació acadèmica molt complexa o per una professió que impliqui assumir alts riscos. Quin és l’incentiu per orientar la trajectòria professional a l’enginyeria aeronàutica si escapcem el component de benestar addicional, encara que potser serà innecessari, que el separa d’altres professions de menor complexitat o esforç? Per què hauria d’assumir el risc penal de la mala salut dels meus pacients, si no aplico el tractament correcte com a metge, o el risc d’arruïnar-me posant a disposició el patrimoni personal per un projecte d’emprenedoria, com han fet molts empresaris al nostre país? El mínim comú múltiple aplicat sobre la riquesa i el patrimoni porta automàticament al mínim comú múltiple sobre formació, assumpció de riscos i emprenedoria, i això empobreix a qualsevol país a mitjà i llarg termini, tot i que a curt termini es puguin haver desbloquejat 50 o 100 milions d’euros addicionals pels pressupostos públics.
El més greu de tot plegat és que els incentius no només es basen en la regulació vigent sinó també en les percepcions, en el clima que es respira al país. I encara que no s’acabin taxant les persones que poden tenir un cotxe superesportiu, el missatge està llançat i això ja és irreversible: si et planteges escollir un camí personal o professional que requereix grans esforços i grans riscos motivats per la il·lusió de poder complir un somni o un capritx algun dia, vigila: pot aparèixer en qualsevol moment una trituradora anomenada recaptació pública i convertir aquesta motivació en un desert.
1 
