Una consciència cada vegada més estesa i ardida sobre l’ús del català en àmbits diversos ha multiplicat les denúncies sobre la discriminació que pateix l’idioma propi del país al món laboral. El fet que abans no se’n presentaren tantes no vol dir que la situació en què es trobava fora menys delicada, sinó que la voluntat d’evitar la fatalitat de subordinar-lo al castellà era molt menys sentida.
Aquesta conscienciació, que s’ha multiplicat en els darrers dos anys mentre se n’ha escampat la sensació del retrocés, afecta molts nivells. Des de la relació amb els treballadors de la sanitat pública o privada fins a l’atenció en botigues, bars o restaurants. I no és el cas només de Barcelona o de l’àrea metropolitana, perquè els incidents afecten les comarques que abans semblaven impenetrables.
Resulta obvi deduir que si no hi ha denúncies, encara que la situació de subordinació o menysteniment siga la mateixa, la sensació d’hostilitat i assetjament lingüístics serà molt menys intensa. A mesura que creix la presa de consciència del catalanoparlant, augmenta el nivell d’incidència i la conflictivitat. Lloat siga el Senyor.
Un dels darrers casos que més pot il·lustrar la subordinació del català respecte a qualsevol altra llengua que circule pel país –sobretot, pel que fa al castellà o a l’anglès– ha estat el de l’empresa d’oficines i cotreball Attico. Fa poc s’ha sabut que els seus responsables han fet fora una treballadora a Barcelona per una gosadia laboral que no s’han estat de dissimular en la carta d’acomiadament. El botxí es descara amb l’animal quan es pensa que no el mossegarà.
La treballadora en qüestió ha estat penada perquè “ha iniciat converses en català i ha estat necessari sol·licitar-li expressament el canvi al castellà per garantir la correcta comunicació”. La comunicació “correcta”, doncs, només coneix una llengua, amb la qual s’han d’iniciar per defecte –mai millor dit– les converses. Aquesta persistència ha conduït a “un clima laboral inadequat i de tensió de l’entorn professional”.
Només cal imaginar-se una carta amb les mateixes reprovacions a Berlín o a Burgos, en què una treballadora haguera estat despatxada per iniciar les converses en alemany o en castellà.
La carta d’acomiadament continua expressant, des de la indignació més sentida, que aquesta persistència no minvava “malgrat les indicacions reiterades per part del seu responsable perquè el castellà siga l’idioma d’ús habitual en l’entorn professional”. “La treballadora –cabota ella– ha mantingut l’ús del català com a idioma principal en determinades comunicacions”. “Determinades” vol dir aquelles que superen l’estricte nivell d’intimitat a a què es referien tant el general Franco com el president Aznar.
La impunitat amb què una empresa catalana fa una professió d’autoodi tan bèstia s’entén en un país on aquestes bestieses no conciten prou rebuig social. O on fins i tot són acceptades per la majoria dels catalanoparlants, que sovint reserven a la seua llengua un paper de submissió. “No molestar” o “ser educat” equival a la renúncia a fer servir el català i a utilitzar de manera preferent o absoluta el castellà com a primer idioma o com a llengua bàsica de relació laboral.
La síndrome de subordinació –la síndrome Attico– és tan forta, que un grup dels treballadors d’aquesta empresa ha fet pública una nota de suport als seus superiors, on expliquen que els deixen parlar entre ells en català. Al lavabo. Quanta generositat! Sí, bwana!
Quan la reacció externa –el rebuig– ha estat diferent a la que podien esperar, els responsables de l’empresa han fet pública una nota en què pretenen aclarir que l’acomiadament respon “exclusivament. motius professionals”. A qui pretenen enganyar? “Motius professionals” que es fonamenten en la consideració del català com una llengua prescindible i subalterna.
Per als senyors d’Attico, estendard de l’hegemonia del castellà, a la seua empresa no hi ha “conflicte lingüístic”. Quan es desbrossa un camí, efectivament, ja no queden males herbes ni als marges. La filosofia d’Attico “és atendre cada client de la manera que millor faciliti la comunicació”. És a dir, sempre de manera primera i preferent en qualsevol llengua que no siga el català. Diu aquesta gent que “ens adaptem sempre a la realitat dels equips i dels interlocutors, amb l’objectiu de garantir la comunicació fluida, inclusiva i comprensible per a tothom, amb respecte, inclusió i orientació al client”. Sí que l’orienten bé, sí. Quan el substantiu “inclusió” es conjuga de manera exclusiva la presa de pèl és segura.
Afirma el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que ha ordenat “investigar” l’acomiadament. Vila hauria de mirar que aquesta “investigació” no acabe com han acabat totes les seues precedents. I que si al remat acaba amb una sanció, no siga de les que fan riure una vaca trista.
La síndrome Attico ha estat massa anys la síndrome del país. La treballadora acomiadada ha de rebre la reparació que hauria de ser digna en qualsevol societat sensata. L’empresa ha de quedar exposada com el que és. I la sanció hauria de fer reflexionar als que consideren que el català és una broma. O un destorb.
